L’existencialisme és un humanisme és una obra filosòfica de Jean-Paul Sartre, publicada el 1946, considerada com la presentació de la seva concepció filosòfica, l’existencialisme. De fet, es tracte d'una conferència celebrada a l'octubre de 1945 a París.
En aquest breu text, Sartre es defensa contra les crítiques al existencialisme, mostrant al mateix temps les principals característiques d’aquest moviment. Jo tenia l’idea que l’existencialisme era una filosofia que portava al quietisme i la consideració de l’home com incapaç de controlar la seva existència. No obstant, aquest llibre m’ha servit per desfer-me de tots aquests prejudicis per descobrir una filosofia molt interessant. Sartre comença el seu raonament partint de la base del cogito de Descartes, és a dir la subjectivitat humana, com a primera veritat indiscutible. Per ell, l’existència precedeix l’essència. Això significa que no existeix una definició preestablerta de el que ha de ser l’home (la naturalesa humana), sinó que l’home crea la seva pròpia definició a mesura que viu. Així doncs, l’home és responsable dels seus actes i no es pot amagar rere les excuses del determinisme i les passions. És una visió optimista, ja que deixa a l’home la llibertat de decidir el seu propi futur a través de les seves accions i decisions. De fet l’home no és res més que les seves accions o com diu Sartre els seus projectes. Una altre característica de l’existencialisme és l’angoixa. Segons l’autor, aquesta angoixa existeix a causa de la consciència de responsabilitat i de llibertat de decisió que tenim. No obstant, Sartre presenta aquest aspecte del ser humà no com un impediment per actuar, sinó tot el contrari, com el motor de l’home. És l’angoixa la que fa actuar i decidir. A més a més, els actes o decisions que pren l’home no només l’afecten amb ell sinó a la resta d’homes. Això s’explica pel fet que la manera d’actuar que jo pugui tenir proposa un nou model d’home pels demés i les generacions futures. El fet de negar aquesta llibertat d’actuació sota el pretext d’obeir ordres fa de l’home algú amb mala fe. Per lo tant, s’han de defensar els ideals i projectes que un té fins el punt de posar la pròpia vida en perill? Un altre punt aparentment negatiu és l’abandonament de l ‘home. Aquest és llençat al món sense poder decidir-ho. Està obligat a ser lliure pels motius vists anteriorment. Així doncs, l’home és abandonat a sí mateix ja que no existeix cap Deu que decideixi al seu lloc. En la part final del llibre, Sartre respondrà a una sèrie d’objeccions que li fan després de pronunciar el discurs.
