Cent anys de solitud (títol original en castellà Cien años de soledad) és una destacada novel·la de l'escriptor colombià Gabriel García Márquez, publicada el 1967. És considerada una obra mestra de la literatura llatinoamericana i universal. El llibre relata la història del poble fictici de Macondo a traves de diverses generacions de la família Buendía. L'autor combina elements romàntics, històrics i fantàstics, i juga hàbilment amb el pas del temps utilitzant diferents tècniques narratives. Com em dit, l’escenari de tota la novel·la és Macondo, des de la seva fundació fins a la seva desaparició. Al principi és un poble petit, aïllat de la resta del món del qual només té contacte gràcies a uns gitanos ambulants que de tant en tan els visiten. No obstant, el poble va creixent, i les generacions es succeixen però sembla que Macondo està destinat a ser un poble on la misèria, el treball i la resignació són les principals característiques. A més a més, s’hi afegeixen les nombroses històries amoroses i passionals tan desbocades que acaben sent destructives. En aquesta novel·la hi ha tants personatges que és difícil saber exactament qui és qui. Neixen, viuen, moren, neixen. És una roda que no s’atura mai però els noms de pares i fills i també de mares i filles es van repetint el que crea una sensació de estancament, sembla que no hi hagi una evolució generacional. Molts d’ells hereten els defectes o qualitats dels pares i sembla que des del principi el seu destí ja està forjat. A més a més, vius i morts conviuen en la vida quotidiana el que mostra la importància dels morts i del passat en al cultura llatinoamericana (cf. Pedro Páramo). Encara que Macondo sigui un poble fictici, crec que Márquez volia mostrar part de la cultura llatinoamericana a través d’aquest escenari. Tant a través dels personatges i el seu temperament, com amb el fet d’aquest aïllament del món, és un poble abandonat i oblidat. Márquez mostra els personatges amb una finesa, precisió i realisme que sembla que realment hagin existit i els puguis observar per dins. Així doncs, trobem característiques pròpies del ser humà en cada un dels personatges, les seves ambicions, passions, vicis, i altres. L’ autor no té manies a amagar la crueltat humana que és sobretot visible a través de les referències a la guerra o altres situacions com les reivindicacions dels obrers les quals son respostes brutalment:
“El capitán dio la orden de fuego y catorce nidos de ametralladoras le respondieron en el acto. Pero todo parecía una farsa. Era como si las ametralladoras hubieran estado cargadas con engañifas de pirotecnia, porque se escuchaba su anhelante tableteo, y se veían sus escupitajos incandescentes, pero no se percibía la más leve reacción, ni una voz, ni siquiera un suspiro, entre la muchedumbre compacta que parecía petrificada por una invulnerabilidad instantánea.”
De fet, moltes situacions o fets narrats fan referència a fets històrics, el que ressalta la voluntat de Márquez d’ ensenyar al món aquest poble, per que mai més sigui oblidat. Trobo que durant tot el llibre, el pessimisme de l’autor es plasma en els personatges i els fets. El destí, la naturalesa humana, el poble que sembla una criatura solitària i miserable, em fan pensar que l’autor tenia un sentiment de tristesa i dolor a causa de la situació del seu poble (en el sentit general).
El títol de la novel·la s’explica pel fet que malgrat les diferents situacions de la vida de cada personatge, la solitud forma part de la seva existència i per lo tant, del ser humà. D’alguna manera, l’autor vol mostrar que no només com a col·lectiu sinó com a individus, els personatges experimenten i sofreixen la solitud, la qual no sembla tenir un remei eficaç.
