Indigneu-vos!

Indigneu-vos! és un curt llibre que es podria considerar com un pamflet, escrit per Stéphane Hessel i publicat el 2011. Aquest llibre ha sigut tot un èxit de ventes a França, país natal de Hessel, però també a Espanya i Catalunya.

Per entendre millor el motiu d’aquest llibre cal conèixer una mica la vida del autor. Durant la segona guerra mundial, Hessel va ser membre de la resistència francesa, capturat i torturat per la Gestapo, reclús en dos camps de concentració dels que va poder escapar de la mort per sort. Acabada la guerra, va participar a la redacció de la Declaració Universal dels Drets de l’Home. Així doncs, Hessel ha lluitat contra la repressió, el nazisme i el govern col·laboracionista francès, i a favor de la llibertat i els drets humans.

No crec que aquest llibre es pugui considerar com un assaig no només per la seva extrema brevetat sinó per la manca de contingut. És una crida a la indignació davant la situació actual en la que vivim on el nou mal són els bancs mundials, el marcat financer i els especuladors. Segons Hessel, aquest nou mal, molt més discret que el nazisme o el feixisme, no deixa de ser perillós ja que controla els governs i doncs, la població civil. Crec que això és bàsicament el que Hessel ens vol transmetre. No intenta cercar les causes d’aquesta situació ni tampoc planteja cap solució concreta per canviar-la. Per aquest motiu trobo que aquest llibre no té gaire interès ja que amb prou feines presenta el problema de manera objectiva. No crec que el mal ni el bé siguin tant definits com el blanc i el negre. Això és simplificar massa les coses i fins i tot utilitzar un discurs demagògic. Així doncs, l’interès que podria tenir el llibre de plantejar el problema (el que és curiós ja que sembla que només existeixi un gran problema en el món modern), és limitat per la seva visió segurament influenciada per la seva pròpia experiència durant la guerra. És cert que en els últims temps l’economia hagi esdevingut la columna vertebral de tota societat. És cert que cada cop més els estats tenen menys poder davant les empreses mundials. És cert que s’ha arribat a un model de vida consumista i poc saludable mentalment. No obstant, si hem arribat a aquests extrems és per que la gent hi ha participat i encara hi participa, i no només perquè uns quants malvat, lladres de guant blanc maneguin els fils. L’ indignació és només el primer pas per canviar les coses. Però per si sol és totalment estèril. Així doncs, Indigneu-vos! és dels molts casos de best-seller sense gaire valor literari ni de contingut. La crida a l’ indignació amb missatges alarmistes és un recurs fàcil i poc original. No obstant, tampoc és una obra menyspreable, ja que potser hagi servit a més d’un d’adonar-se d’un dels molts problemes de la societat actual, i serveixi també perquè altres escriptors i persones plantegin solucions concretes i factibles.

Ultraviolència

Llibre escrit per Miguel Noguera, publicat el març d’aquest any (2011) per Blackie Books. El llibre està estructurat a partir de unes 300 idees escrites, normalment acompanyades d’un o més dibuixos, que ocupen generalment una pàgina. Així doncs el llibre no segueix cap fil conductor, personatges principals o llocs de referència. És una sopa d’idees desordenades (o no) que formen un conjunt caòtic d’imatges i sensacions.

Les idees acostumen a ser absurdes, surrealistes, grotesques i bastant controvertides.

Un element que està present en la majoria d’idees és la violència, tan en el seu sentit físic com psicològic. No obstant, aquesta violència és portada a un extrem (que explica el sufixe “Ultra-“ del títol). Lo interessant de tot això és que curiosament, el fet d’inflar la violència, fa que aquesta esdevingui ridícula, còmica i que vagi més enllà del dolor.

És com un bombardeig constant d’idees que fan volar l’imaginació del lector i que aconsegueixen remoure les seves emocions portant-lo a un estat de catarsis i desorientació. De fet, aquest llibre és molt similar a les actuacions de Miguel, anomenades Ultrashows, on Miguel exposa amb molta vivacitat i eloqüència oratòria les seves idees esbojarrades. Però aquí, l’autor perd la possibiltat oratòria, el que torna la tasca d’explicar les idees més difícil. Un detall curiós són les nombroses notes que en Miguel posa a peu de pàgina que permeten trencar la barrera esciptor/lector, ja que aquest parla directament al lector com si estigués mantenint un diàleg a temps real. A més a més, les idees no són simples imatges absurdes i divertides o imatges poètiques, moltes d’elles fan reflexionar sobre el ser humà, les relacions entre persones i sobretot l’aspecte còmic de la tragèdia. És pot riure de tot? És una pregunta interessant. En els temps actuals sembla que existeix una innegable llibertat de pensament i expressió. No obstant, encara hi ha temes controvertits que més val no tocar. Potser, aquests temes tabú són necessaris moralment, o potser són només fruit d’una falsa moral.

En tot cas, trobo que és una proposta interessant, amb una qualitat literària limitada, però amb una forma i un fons molt original. Anteriorment, Miguel Noguera ja va publicar un altre llibre amb el dibuixant Jonathan Millán, anomenat Hervir un oso. També apareixen idees absurdes i del mateix estil que a Ultraviolència però predomina el dibuix i l’il·lustració acompanyada d’una breu explicació, com a mitjà narratiu.

El Joc d'Ender

El Joc d’Ender és la novel·la més coneguda d’Orson Scott, publicada el 1985. Ha obtingut els 2 premis més importants de les novel·les de ciència-ficció (Nebula i Hugo).

L’ història tracta d’un món futur en el que la humanitat s’ha d’enfrontar a una raça extraterrestre, els Insectors, que han esdevingut una veritable amenaça. Andrew 'Ender' Wiggin és reclutat a l'edat de sis anys per ser ensinistrat a l'Escola de Batalla, una estació espacial on nens superdotats són preparats des de la seva infància per dirigir la pròxima guerra. Aquest nen rebrà un dur aprenentatge militar, amb salas de simulació sense gravetat, jocs d’estratègia, etc

Dins el seu gènere trobo que és una bona novel·la. La psicologia dels personatges està ben treballada (sobretot la de l’Ender), malgrat que el nivell de raonament de personatges tan joves sigui poc creïble. La qualitat literària és moderada i el tema de una amenaça extraterrestre és poc original, però el fet que el destí de tota la humanitat depengui de un nen de uns 12 anys és interessant. La sensació d’aïllament en l’estació espacial és prou convincent. No obstant, el caràcter d’excel·lent estrateg, de ment prematura i privilegiada, y de superació continua dificulta la possible identificació amb el personatge.