En Attendant Godot

Obre de teatre de Samuel Beckett (1906-1989). Tragicomedia en dos actes, absurda i complexa.

En ella apareixen dos rodamóns anomenats Vladimir i Estragon que esperen al costat d'un camí un home que es diu Godot. Mai no s'arriba a saber qui és Godot, o quin tipus d'assumpte han de tractar amb ell. En cada acte, apareixen el cruel Pozzo i el seu esclau, Lucky (en anglès, afortunat), seguits d'un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, " però que demà segurament sí.

Llegir una obra de l'absurd d'aquesta categoria m'ha fet esbrinar amb més precisió algunes claus d'aquest moviment tan estrany i interessant. M'ha agradat força i és que l'he llegit d'una tirada. Els principals punts que puc destacar són, la ignorància en la que ens deixa el autor: tota la obra està condicionada, i els personatges mateixos no es poden moure literalment de l'escena a causa d'un encontre que han de tenir amb en Godot i no sabrem ni qui és ni per què s'han de trobar. Tampoc sabrem gaire més sobre els dos protagonistes, captaires o marginats, que semblen no pertànyer a cap societat ni època. Resignats, desesperats i abandonats, només tenen una opció, en Godot. Però la espera es fa interminable, i busquen qualsevol motiu per distreure's i fer passar el temps més ràpid. Mantenen conversacions simples i complexes alhora, absurdes, existencials i còmiques. El joc de les repeticions i paral.lelismes, l'importància donada a les acotacions, una posta en escena pobre i banal, el joc del llenguatge en sí, són algunes de les característiques principals d'aquesta obra. L'intervenció d'en Pozzo i el seu esclau Lucky és important, ja que en primer lloc, seran (a part del nen al final de cada acte) els únics interlocutors dels nostres protagonistes. El tracte d'en Pozzo envers el seu esclau és extremadament cruel i inhumana. En Lucky està lligat al seu amo amb una corda al coll, i serà maltractat constantment per aquest. Una imatge tan patètica i cruel, que esdevé gairebé una caricatura o una sàtira ens fa pensar si avui en dia encara hi ha, i tots sabem que sí, gent tractada com en Lucky, és a dir pitjor qu'un animal, com un esclau dels temps colonials. No obstant, els personatges només sentiran una mica d'indignació però no faran res per ajudar en Lucky, sinó que fins i tot ho acabaran trobant normal. No és, tristament aquesta la nostra visió de les injustícies? Ens esgarrifen en un primer moment, però al cap de poc temps o les oblidem sense voler o les oblidem conscientment. L'autor ens exposa doncs, davant una situació que sembla irreal per l'exageració, però no deixa de ser molt violenta i indignant, i no podem fugir. Penso que poc ser l'al.legoria de l'esclavitud que encara és vigent, i potser és atemporal d'un poble que es creu superior. Però, ens podem preguntar, per què en Lucky no s'allibera, s'escapa o lluita per la seva llibertat i drets? No se sap ben be.. Per estupidesa segur que no, ja que en un moment en el que l'obliguen a pensar en veu alta, te un monòleg molt llarg, complex i sense puntuació, com si se'ns volgués mostrar el camí de la seva ment. La seva sumisió potser es deu a que ja està acostumat a aquest tracte i no aspira a res millor. En Pozzo, és doncs una persona amb diners, ostentosa i creguda. Es dóna aires de filòsof però la seva principal preocupació és de ser una bona companya per en Vladimir i l'Estragon. Aquests dos, són escèptics, pessimistes (ja que planegen dues vegades penjar-se d'un arbre, que de fet és l'únic decorat de l'escena), però també optimistes o tossuts. Un aspecte intrigant és la memòria. En efecte, tan l'Estragon, com en Pozzo, com el nen no s'enrecorden que s'han vist el dia anterior. Semble que només en Vladimir té memoria. En el segon acte, en Pozzo és cec, podriem suposar que és un càstig pel tracte en Lucky o simplement casualitat. Finalment, els dos protagonistes podríem ser nosaltres mateixos, espectadors, que estem esperant al final de la obra (// final del dia) i busquem entreteniment i és per això que anem al teatre.