El jugador

El jugador (en rus: Игрок, Igrok) és una novel·la de Fiódor Dostoievski escrita el 1866 i publicada el 1867 sobre un jove tutor empleat per un antic general rus. La novel·la reflecteix la pròpia addicció de Dostoievski al joc de la ruleta, que en més d'un aspecte va ser inspiració per al llibre: Dostoievski va completar la seva obra en 21 dies sota l'amenaça del compliment d'un termini perquè pagués uns deutes de joc.

És el primer llibre escrit per un autor rus que he llegit i puc dir que m’ha agradat bastant. Malgrat la rapidesa amb la que va haver d’escriu-reDostoievski aquest llibre, trobo que té coses molt interessants, a més a més és una bona manera de començar a llegir una autor com aquest ja que a partir d’aquí pots buscar obres més complexes i potser pesades. El personatge principal d’aquest llibre és Alexei Ivanovich, el preceptor d'un general i la seva família. Segons tinc entès, aquest podria serl'ànima turmentada de Dostoievski. És cínic i contradictori i potser exageradament sincer, molt diferent dels herois típics de novel·la. Alexei pot ser un retrat de gran part dels russos que viuen a l'estranger: extravagants, apassionats, orgullosos, ridículs i degradats en molts casos. Cada personatge és un món diferent, complex i ple de matisos. Cap personatge important és pla. No obstant, “només” tenim accés als pensaments d’Alexei. Trobo que hi ha unes frases molt interessants i al mateix temps xocants, com: ”l’amistat està fundada la major part del temps en l’humiliació”

Aquesta sentència sembla contradictòria però en canvi, és ben visible en la relació que té l’Alexei ambPaulina Alexandrovna. En efecte, aquesta aspira a casar-se amb un marit ric, i per lo tant, Alexei no pot pretendre casar-se amb ella. Però, ell està tan enamorat d’ella que esdevindrà el seu veritable esclau, al qual, ella utilitzarà quan vulgui i com vulgui, arribant a l’humiliació. A part d’això, el llibre tracte principalment del joc, és a dir, els jocs dels casinos, com la ruleta o altres. Aquest fa caure tota persona que hi entra, primer l’Antonida Vasilevna, anciana russa molt rica i molt de seny, que ho acaba perdent tot, i finalment l’Alexei. El joc esdevé un mecanisme diabòlic que cega les persones i les porta a la seva pèrdua, siguin riques o pobres. Quines conclusions podem treure? Potser que no es pot guanyar diners tan fàcilment. Però veient aquesta sentencia és difícil afirmar-ho: “Jo prefereixo rebolcar-me com un rus, o fer-me ric a la ruleta. No vull convertir-me en un Hoppe & Co en cinc generacions. Jo els diners els vull per a mi, i no em considero una part indispensable i indivisible del capital.” Així doncs, Dostoievski utilitza personatges complexes i versemblants, per endinsar-se dins l’ésser humà i desprendre veritats de tota persona. A més a més, ens obre molts interrogants per que nosaltres mateixos arribem a les nostres pròpies conclusions, respectables per cada individu.

Gargantua

La vie très horrifique du grand Gargantua, pare de Pantagruel, o, més sentzillament Gargantua, és la segona novel·la de Francois Rabelais. Aquest llibre relata els anys d'aprenentatge i gestes militars del gegant Gargantua. Al·legat en favor de la cultura humanista en contra de l'ensenyament arcaic implantat. Gargantua és una novel·la plena d’empenta, d’un ric vocabulari i d’una escriptura sovint crua, i voluntàriament escatològica.

Encara que no sigui un llibre gaire llarg, la lectura es fa pesada ja que està escrit en un francès “antic”, el qual no tenia gaires normes d’ortografia. A part d’aquest detall, malgrat tot important, l’historia està dividida en diversos capítols curts que relaten parts de la vida de Gargantua. Si podem veure una certa tendència implícita cap a l’humanisme, el tipus d’humor utilitzat és voluntàriament bastant simple i escatològic. No obstant, això pot indicar que l’autor està fent una sàtira dels personatges a través del llenguatge utilitzat. Personalment, no és el llibre que m’ha agradat més pels motius anteriors, però és un clàssic que s’ha de llegir.

Los Pilares de la Tierra

Els pilars de la Terra, titulada The Pillars of the Earth en la seva versió original en anglès, és una novel·la històrica de Ken Follett que gira a l'entorn de la construcció d'una catedral gòtica a Kingsbridge (una població fictícia situada aproximadament on es troba Marlborough, a Wiltshire, a uns 110 km a l'oest de Londres). L'acció es desenvolupa a mitjans del segle XII.

Trobo que és una novel·la molt interessant per diversos factors. Primer de tot, el narrador extern i omniscient ens presenta i descriu molts personatges, sobre els quals anirà focalitzant l’atenció del lector. Si és una època una mica llunyana, gràcies a les nombroses descripcions dels paisatges, edificis i costums, ens podem fer una idea de les condicions de vida, l’alimentació, el treball.. en definitiva podem imaginar com era la vida de les diferents capes de la societat. L’intriga és força interessant: com el prior Philip arribarà a construir la tan desitjada catedral de Kingsbridge davant d’una infinitat de problemes i sobretot davant d’homes poderosos que s’oposaran amb tots els mitjans per impedir-ho. No obstant, una gran diversitat d’històries paral·leles confluiran amb la principal, com per exemple, la lluita de dos germans per recuperar el comptat del seu pare, una història d’amor o moltes altres.

Però hi trobo un punt feble bastant important. La llargada del llibre. Segurament, per voluntat de precisió i una visió prou àmplia en el temps, Follet ha escrit una novel·la massa llarga pel meu gust. La veritat, és que per mantenir l’atenció del lector en un llibre tan llarg, l’autor ha hagut de farcir la novel·la amb una infinitat de peripècies cada vegada més enrevessades que acaben cansant i produint un cert escepticisme al lector, ja que l’historia acaba perdent bastant en versemblança, encara que sigui fictícia. A més a més, l’historia d’amor entre el Jack i Aliena troba tants entrebancs l’un rere l’altre que t’acabes demanant si no es tracte d’una telenovel·la.

A part d’això, ha sigut una lectura agradable i ràpida, ja que té una qualitat literària limitada, però això no té per que ser dolent. Ara, si voleu una novel·la ambientada també a l’edat mitja i amb molta qualitat literària i amb una intriga molt ben estructurada us recomano El nom de la rosa, d’ Umberto Eco.