Retrat de l'artista adolescent

Retrat de l'artista adolescent (A Portrait of the Artist as a Young Man, en anglès) és una novel·la semi-autobiogràfica de l'autor irlandès James Joyce, que es va publicar en forma de llibre el 1916. Mostra els anys de formació de Stephen Dedalus, un possible alter ego de ficció de Joyce. El retrat és un exemple clau de Künstlerroman (una novel·la de formació sobre un artista). L'obra de Joyce recorre el despertar intel·lectual, religiós i filosòfic del jove Stephen Dedalus, que es comença a qüestionar els convencionalismes de la religió catòlica i del seu país, i fins i tot a rebel·lar-s'hi. Finalment marxarà a París per seguir la seva vocació d'artista. L'obra apunta alguna de les tècniques d'avantguarda que Joyce empraria més endavant i fins a l'extrem a Ulisses i Finnegans Wake.

La novel·la està escrita en forma narrativa, en tercera persona, amb diàlegs mínims, malgrat que, cap al final del llibre, hi apareixen passatges amb intensos diàlegs i entrades de diari de Stephen per tal de reflectir-ne l'alienació de la societat. Donat que l'obra cobreix la vida del protagonista des que era un nen fins que adquireix independència i abandona Irlanda, l'estil progressa al llarg dels cinc capítols i la dificultat augmenta gradualment. Tanmateix, en tota l'obra, llengua i prosa s'empren per retratar indirectament l'estat mental del personatge principal, i l'impacte subjectiu de les incidències en la seva vida. En algunes escenes i capítols, Joyce intentava més aviat copsar l'experiència subjectiva a través del llenguatge i no pas mostrar aquesta experiència amb una prosa narrativa.

És la primera obra de Joyce que llegeixo i no m’ha deixat gens indiferent. La seva qualitat literària converteix l’obra en prosa poètica. Nombrosos passatges t’endinsen dins la mentalitat del personatge, els seus pensaments laberíntics i la seva particular forma de veure el món. No és un llibre fàcil i ràpid de llegir ja que és força dens. Reflexions, impressions, percepcions inunden la novel·la per crear una unitat psicològica molt creïble i interessant. Stephen s’interroga sobre qüestions universals de l’home i es crea la seva pròpia lògica. És un personatge turmentat per la seva sensibilitat artística, escepticisme i amors mai realitzats. L’ història ens apareix a través dels records fragmentats del personatge i moltes vegades és el lector el que ha de recompondre el trencaclosques de la seva vida. Així doncs, Joyce realitza un treball elaboradíssim per posar el protagonista al centre absolut de l’obra tot i mostrant la complexitat psicològica d’aquest. Una capítol important del llibre es centra en el discurs religiós del rector de l’escola en el qual exposa als joves alumnes els horrors de l’infern per persuadir-los de seguir el camí correcte. Stephen buscarà refugi dins el món religiós però finalment decideix fugir-ne d’ell per dedicar-se a l’art (com si les dues accions fossin incompatibles). Amb breus pinzellades caracteritza molt clarament els personatges que van apareixen dibuixant una societat concreta.

És una petita meravella de la literatura irlandesa molt recomanable pels amants de la prosa poètica i la psicologia del personatge.

Una cita, un breu mos:

“La massa grisa de l'edifici Trinity jeia a la seva esquerra, incrustada pesadament enmig de l’ ignorància de la ciutat com una pedra mat en un anell massís. Aquella massa el deprimia i, tractant fugir d'ella per alliberar els seus peus de les cadenes de la consciència reformada, va topar amb l'estàtua ridícula del poeta nacional d'Irlanda."

El Perfum

El perfum: història d’un assassí és la primera novel·la de l’escriptor alemany Patrick Süskind publicada el 1985. Immediatament es va convertir en un best-seller, traduït a més de quaranta llengües a tot el món. El perfum, dividit en quatre parts i cinquanta-un capítols, transporta el lector dins un món amb el que no està gaire familiaritzat, el món olfactiu, a través del seu protagonista, Jean-Baptiste Grenouille (que significa granota en francès).

L’ història del personatge principal, “un dels homes més genials i abominables de la seva època”, transcorre en la França del segle XVIII. Des del seu naixement, Grenouille descobreix el seu meravellós do, un sentit de l’olfacte extremadament desenvolupat. Pot percebre una infinitat de detalls de tot el que l’envolta, fins i tot a una gran distància, gràcies al seu nas. L’únic problema, és que ell no té una olor pròpia.

Aquesta novel·la tan coneguda no m’ha decebut. Fins i tot havent vist la pel·lícula abans. Al ser un best-seller m’esperava una lectura ràpida, senzilla i banal. No obstant, no ha sigut el cas. És evident que no és una obra mestre, però és una lectura recomanable. Una de les coses més ben trobades i més interessants, segons el meu punt de vista, és l’esforç de l’autor per endinsar-te de cap a peus dins el món de les olors. I és que, encara que sigui un sentit que utilitzem diàriament, no se li atorga gaire importància. En canvi, aquesta novel·la et mostra una infinitat de matisos, d’olors i d’aromes que mai se t’havien ocorregut que existissin, com per exemple l’olor del vidre, donant-li valor a aquest sentit i mostrant tota la riquesa que conté. Encara que sigui molt difícil entrar dins la pell del protagonista, tant pel seu do sobrehumà i per la seva actitud envers el món, pots arribar a imaginar-te moltes olors, bones i dolentes. L’estil d’escriptura m’ha agradat força, de fet, la majoria de les descripcions espacials i dels personatges passen per descripcions olfactives extenses i intenses d’aquests. Una de les coses que m’ha cridat una mica l’atenció és que gairebé tots els personatges són vils, miserables, hipòcrites i s’aprofiten de totes les maneres possibles de Grenouille. Veient el do que té, l’únic que volen és treure’n un profit econòmic. I tots, acaben en desgràcia després de tractar amb ell. Per Grenouille, tots els humans no valen gran cosa ja que no saben apreciar les olors com ell. De fet, les olors són l’únic cosa que té un sentit per ell i decideix crear el millor perfum que mai s’ha creat i es podrà crear. Per això, necessita l’essència o les olors de diverses noies que encara no han perdut la virginitat i d’una gran bellesa. Per extreure les seves olors les haurà de matar una a una ja que necessita l’olor de gairebé tot el cos (és evident que cap pare li ho hagués deixat fer). Per ell, la mort no significa gaire, és només el preu a pagar per immortalitzar l’olor de la noia. Es podria condemnar un home que pretén arribar a un ideal, a la perfecció? Si posa en perill la salut d’algú segurament tothom dirà que sí. Hi ha un moment en que Grenouille té una crisi interior. Vol fugir de tota civilització, no sentir cap olor humana per arribar a un estat de quietisme i pau interior, recordant les olors més delicioses que ha olorat durant la seva joventut. No obstant, el fet de no tenir olor pròpia l’ofega i ha de fugir d’aquell lloc per crear la seva obra mestre. Això es podria aplicar al ser humà en general. Moltes vegades, les persones volen intimitat i solitud per conèixer-se un mateix millor a través de l’ introspecció. S’endinsen en un mar interior ple de records i pensaments que acaben sent confusos. Al cap del temps, l’home no pot suportar aquesta solitud i decideix afrontar que forma part d’ una societat, i en els millors dels casos, pretendrà millorar-la. Un punt força interessant del llibre és el final. Quan Grenouille té l’opció de governar el món sencer amb el seu perfum, decideix llençar-se’l per sobre fent que un grup de captaires se’l mengin viu (literalment). Perquè ho fa? Un cop produïda l’obra d’art el seu futur ja no té sentit? Potser Grenouille arriba a la conclusió que un cop arribat al seu objectiu ja es pot morir així com la seva obra mestre. És curiós el contrast entre l’obra d’art exquisida, d’una bellesa infinita que acaba sent devorada per una gent pertanyent a lo més baix de la societat, associada a la brutícia i l’inmundícia. En fi, una novel·la recomanable i interessant.