El Perfum

El perfum: història d’un assassí és la primera novel·la de l’escriptor alemany Patrick Süskind publicada el 1985. Immediatament es va convertir en un best-seller, traduït a més de quaranta llengües a tot el món. El perfum, dividit en quatre parts i cinquanta-un capítols, transporta el lector dins un món amb el que no està gaire familiaritzat, el món olfactiu, a través del seu protagonista, Jean-Baptiste Grenouille (que significa granota en francès).

L’ història del personatge principal, “un dels homes més genials i abominables de la seva època”, transcorre en la França del segle XVIII. Des del seu naixement, Grenouille descobreix el seu meravellós do, un sentit de l’olfacte extremadament desenvolupat. Pot percebre una infinitat de detalls de tot el que l’envolta, fins i tot a una gran distància, gràcies al seu nas. L’únic problema, és que ell no té una olor pròpia.

Aquesta novel·la tan coneguda no m’ha decebut. Fins i tot havent vist la pel·lícula abans. Al ser un best-seller m’esperava una lectura ràpida, senzilla i banal. No obstant, no ha sigut el cas. És evident que no és una obra mestre, però és una lectura recomanable. Una de les coses més ben trobades i més interessants, segons el meu punt de vista, és l’esforç de l’autor per endinsar-te de cap a peus dins el món de les olors. I és que, encara que sigui un sentit que utilitzem diàriament, no se li atorga gaire importància. En canvi, aquesta novel·la et mostra una infinitat de matisos, d’olors i d’aromes que mai se t’havien ocorregut que existissin, com per exemple l’olor del vidre, donant-li valor a aquest sentit i mostrant tota la riquesa que conté. Encara que sigui molt difícil entrar dins la pell del protagonista, tant pel seu do sobrehumà i per la seva actitud envers el món, pots arribar a imaginar-te moltes olors, bones i dolentes. L’estil d’escriptura m’ha agradat força, de fet, la majoria de les descripcions espacials i dels personatges passen per descripcions olfactives extenses i intenses d’aquests. Una de les coses que m’ha cridat una mica l’atenció és que gairebé tots els personatges són vils, miserables, hipòcrites i s’aprofiten de totes les maneres possibles de Grenouille. Veient el do que té, l’únic que volen és treure’n un profit econòmic. I tots, acaben en desgràcia després de tractar amb ell. Per Grenouille, tots els humans no valen gran cosa ja que no saben apreciar les olors com ell. De fet, les olors són l’únic cosa que té un sentit per ell i decideix crear el millor perfum que mai s’ha creat i es podrà crear. Per això, necessita l’essència o les olors de diverses noies que encara no han perdut la virginitat i d’una gran bellesa. Per extreure les seves olors les haurà de matar una a una ja que necessita l’olor de gairebé tot el cos (és evident que cap pare li ho hagués deixat fer). Per ell, la mort no significa gaire, és només el preu a pagar per immortalitzar l’olor de la noia. Es podria condemnar un home que pretén arribar a un ideal, a la perfecció? Si posa en perill la salut d’algú segurament tothom dirà que sí. Hi ha un moment en que Grenouille té una crisi interior. Vol fugir de tota civilització, no sentir cap olor humana per arribar a un estat de quietisme i pau interior, recordant les olors més delicioses que ha olorat durant la seva joventut. No obstant, el fet de no tenir olor pròpia l’ofega i ha de fugir d’aquell lloc per crear la seva obra mestre. Això es podria aplicar al ser humà en general. Moltes vegades, les persones volen intimitat i solitud per conèixer-se un mateix millor a través de l’ introspecció. S’endinsen en un mar interior ple de records i pensaments que acaben sent confusos. Al cap del temps, l’home no pot suportar aquesta solitud i decideix afrontar que forma part d’ una societat, i en els millors dels casos, pretendrà millorar-la. Un punt força interessant del llibre és el final. Quan Grenouille té l’opció de governar el món sencer amb el seu perfum, decideix llençar-se’l per sobre fent que un grup de captaires se’l mengin viu (literalment). Perquè ho fa? Un cop produïda l’obra d’art el seu futur ja no té sentit? Potser Grenouille arriba a la conclusió que un cop arribat al seu objectiu ja es pot morir així com la seva obra mestre. És curiós el contrast entre l’obra d’art exquisida, d’una bellesa infinita que acaba sent devorada per una gent pertanyent a lo més baix de la societat, associada a la brutícia i l’inmundícia. En fi, una novel·la recomanable i interessant.