Niebla

Niebla (Boira), és una novel·la o "nivola" segons el mateix autor, escrita per Miguel de Unamuno el 1907 i publicada el 1914, la qual exposa la filosofia unamuniana.

És una obra de maduresa en què convergeixen els interessos essencials de l'autor. El principal, el rebuig vital a una mort que signifiqui la fi de l'existència, de la vida personal. També, la ruptura amb un patró determinat de novel·la procedent de l'època del realisme (meitats del segle XIX).
Una de les escenes més importants mostra la confrontació entre el protagonista, Augusto Pérez, amb el propi autor, Miguel de Unamuno, revelant el tema de la impossible immortalitat i la infructuosa lluita de l'home davant d'aquesta tràgica destinació (capítol XXXI). L’historia tracte sobre l’inici de vida adulta d’Augusto, un home jove que acaba d’heretar els diners i possessions de la seva difunta mare, i que per lo tant, viu amb tota comoditat i sense cap obligació per guanyar-se la vida. La seva vida és buida ja que no té cap motivació, però això canvia quan sortint de casa seva segueix a la primera dona que passa davant seu, Eugenia, de la qual s’enamora. L’amor fins llavors apagat i mort dins Augusto, esclata de forma apassionada i neix un amor platònic impossible. Ella ja té xicot i no vol saber res d’ell, i ell, ja en té prou amb posseir-la espiritualment. No obstant, la bèstia que fins llavors estava adormida (l’amor) es desperta i Augusto està indecís entre l’amor poètic d’Eugenia i un amor més sincer i innocent d’una jove planxadora. Així doncs, el personatge principal està immers en una densa i desorientadora boira de dubtes, que estarà present durant tot el llibre.

Realment, aquesta novel·la sembla no tenir cap argument, o més aviat, aquest es va formant a mesura que l’historia avança. Són els personatges i els nombrosos diàlegs que creen l’obra. Aquest llibre trenca amb el model de novel·la tradicional i realista, com Emma Bovary, i tendeix a ser més espontani. A través dels diàlegs i “monodiàlegs”, entre Augusto i Orfeo (el seu gos) veiem el neguit interior del personatge que dubte sobre la seva pròpia existència, i no pot escapar de la nebulosa realitat, característica de la generació dl 98 i sobre tot de l’Existencialisme. Malgrat els consells del seu amic, Victor Goti, que ser la veu mateixa de Unamuno, Augusto no aconsegueix ser feliç. A més a més, el desengany cruel que té al final de l’obra amb Eugenia, li treu tota il·lusió i esperança de vida. El que és sorprenent, és que Augusto, volent-se suïcidar, va a parlar amb Unamuno per que li doni la seva opinió. Realitat i ficció es barregen irònicament, i es planteja una qüestió interessant: la immortalitat dels personatges ficticis de novel·la cara a la mortalitat de llur creador, l’autor del llibre. Així doncs, quan Unamuno s’enfada amb Augusto Pérez per voler-se suïcidar, i li diu que serà ell mateix, és a dir Unamuno, que el matarà, Augusto, li diu que com és un ser fictici, no existeix, que per lo tant no se’l pot matar i que és immortal, al contrari que Unamuno, que és de carn i ossos, i que acabarà morint. L’art sobrepassa l’artista, l’art és immortal i l’artista no ho és, es recorda més els personatges d’una obra literària que l’autor. Però justament, creant una obra immortal, l’artista no s’atribueix part d’aquesta immortalitat? L’ immortalitat no és un dels objectius de l’artista? Unamuno, expressa el seu “dubte agònic” que és la voluntat o esperança d’aconseguir una certa eternitat, encara que mai ho pugui comprovar.

En conclusió, aquest és un llibre que m’ha agradat força. Àgil i creïble pels diàlegs, és un llibre que no porta gaires complicacions a l’hora de llegir. Unamuno utilitza hàbilment, registres diferents, com l’humor i el lirisme, per fer d’aquesta novel·la un referent, i amaga rere una aparença trista i esmorteïda una esperança en el futur.