L'arbre de la Ciència

L'arbre de la ciència és una novel·la escrita per Pío Baroja. Publicada el 1911, l'acció es desenvolupa entre 1887 i 1898. És una obra de caràcter gairebé autobiogràfic dividida en set parts ben definides.

L'Arbre de la ciència ens presenta la vida d'Andrés Hurtado, un estudiant madrileny de medicina i la seva evolució personal, professional i filosòfica fins a la seva mort. La primera i la segona part del llibres ens mostra el context universitari i familiar d’Andrés. En la tercera part, Andrés fa de metge substitut en un poble quan li diuen que el seu germà petit és mort. Després de la mort del seu germà Andrés freqüenta amb més assiduïtat la casa d'Iturrioz, un oncle seu amb el qual filosofia i discuteix sobre múltiples aspectes de la vida, plantejant l'enfrontament entre Arbre de la Ciència i Arbre de la Vida. Andrés defensa a la ciència com a guia del món, per sobre dels sentiments i la voluntat de l'home. Acabada medicina decideix acceptar una oferta i anar com a metge a un poble "entre Andalusia i Castella" en el qual se li mostraran tots els aspectes de la vida rural de l'època: senyorets o cacics, bàndols polítics igualment corruptes, cap mena de cultura, escepticisme davant el progrés, costums arcaiques i en definitiva un ancoratge en el passat que acaba per fer-li abandonar el lloc. A la seva tornada a la capital aconsegueix col·locar com a metge d'higiene, per al que ha de tractar amb la massa social més humil, marginada i malalta de l'època. Torna a tractar amb Julio Aracil i amb Lulú, coneguts a l’època universitària, amb la qual estableix un estret vincle afectiu. Finalment Andreu es declara a Lulú i contreuen matrimoni al poc temps, a més aconsegueix un excel·lent lloc de traductor per a una revista científica i per primera vegada està feliç i mira al futur amb il·lusió. Tot i la prevenció del seu oncle Iturrioz del risc de tenir un fill amb Lulú, aquesta es queda embarassada. Després d'un part difícil en què el nen mor, Lulú també sucumbeix a les hemorràgies i mor al cap de poc temps. Andreu, assidu a la morfina es suïcida aquest mateix dia.

L’estructura ben definida, cronològica i gairebé amb una evolució lògica, fa que no perdis el fil de l’historia. Una dels aspectes més notoris en aquesta novel·la són les nombroses descripcions que fa Andrés Hurtado de tot tipus de personatges, que es va trobant. Aquestes acostumen a ser molt precises i satíriques. L’estudi de la medecina té un rol important en l’obra, no tant per aquesta ciència en concret però pel fet de ser una ciència d’anàlisi i explicacions racionals. En efecte, l’Andrés observa el món amb ulls de cirurgià i cerca en tota cosa, actitud o acció una explicació científica i racional. Això el porta a l’infelicitat i a l’amargor. Són les experiències d’Andrés que forjaran la seva personalitat i visió del món. I és que cal dir que aparentment, Pío Baroja tenia una visió molt pessimista de la vida, de l’Home i d’Espanya.

(Andrés Hurtado) Pensava que en la vida ni hi havia ni hi podia haver-hi justícia. La vida era una corrent tumultuosa i inconscient on els actors representaven una tragèdia que no entenien, i els homes, arribats a una certa intel·lectualitat, contemplaven l’escena amb una mirada compassiva i piadosa.

Però si és tan crític amb la societat d’aquella època era per que tenia l’il.lusió d’un futur millor. També trobem en aquest llibre característiques de la Generació del 98 com l’angoixa, la crisis del pensament científic, filosòfic i social. Els debats amb el seu oncle, mostren la crueltat i realitat de la vida, així com els pensaments de Shopenhauer, els quals deien que l’home està destinat al dolor i que l’única manera d’evitar temporalment aquest és a través de l’art i l’ascetisme. Així doncs, aquest mateix llibre és una distracció per evadir-se de la realitat.