Niebla

Niebla (Boira), és una novel·la o "nivola" segons el mateix autor, escrita per Miguel de Unamuno el 1907 i publicada el 1914, la qual exposa la filosofia unamuniana.

És una obra de maduresa en què convergeixen els interessos essencials de l'autor. El principal, el rebuig vital a una mort que signifiqui la fi de l'existència, de la vida personal. També, la ruptura amb un patró determinat de novel·la procedent de l'època del realisme (meitats del segle XIX).
Una de les escenes més importants mostra la confrontació entre el protagonista, Augusto Pérez, amb el propi autor, Miguel de Unamuno, revelant el tema de la impossible immortalitat i la infructuosa lluita de l'home davant d'aquesta tràgica destinació (capítol XXXI). L’historia tracte sobre l’inici de vida adulta d’Augusto, un home jove que acaba d’heretar els diners i possessions de la seva difunta mare, i que per lo tant, viu amb tota comoditat i sense cap obligació per guanyar-se la vida. La seva vida és buida ja que no té cap motivació, però això canvia quan sortint de casa seva segueix a la primera dona que passa davant seu, Eugenia, de la qual s’enamora. L’amor fins llavors apagat i mort dins Augusto, esclata de forma apassionada i neix un amor platònic impossible. Ella ja té xicot i no vol saber res d’ell, i ell, ja en té prou amb posseir-la espiritualment. No obstant, la bèstia que fins llavors estava adormida (l’amor) es desperta i Augusto està indecís entre l’amor poètic d’Eugenia i un amor més sincer i innocent d’una jove planxadora. Així doncs, el personatge principal està immers en una densa i desorientadora boira de dubtes, que estarà present durant tot el llibre.

Realment, aquesta novel·la sembla no tenir cap argument, o més aviat, aquest es va formant a mesura que l’historia avança. Són els personatges i els nombrosos diàlegs que creen l’obra. Aquest llibre trenca amb el model de novel·la tradicional i realista, com Emma Bovary, i tendeix a ser més espontani. A través dels diàlegs i “monodiàlegs”, entre Augusto i Orfeo (el seu gos) veiem el neguit interior del personatge que dubte sobre la seva pròpia existència, i no pot escapar de la nebulosa realitat, característica de la generació dl 98 i sobre tot de l’Existencialisme. Malgrat els consells del seu amic, Victor Goti, que ser la veu mateixa de Unamuno, Augusto no aconsegueix ser feliç. A més a més, el desengany cruel que té al final de l’obra amb Eugenia, li treu tota il·lusió i esperança de vida. El que és sorprenent, és que Augusto, volent-se suïcidar, va a parlar amb Unamuno per que li doni la seva opinió. Realitat i ficció es barregen irònicament, i es planteja una qüestió interessant: la immortalitat dels personatges ficticis de novel·la cara a la mortalitat de llur creador, l’autor del llibre. Així doncs, quan Unamuno s’enfada amb Augusto Pérez per voler-se suïcidar, i li diu que serà ell mateix, és a dir Unamuno, que el matarà, Augusto, li diu que com és un ser fictici, no existeix, que per lo tant no se’l pot matar i que és immortal, al contrari que Unamuno, que és de carn i ossos, i que acabarà morint. L’art sobrepassa l’artista, l’art és immortal i l’artista no ho és, es recorda més els personatges d’una obra literària que l’autor. Però justament, creant una obra immortal, l’artista no s’atribueix part d’aquesta immortalitat? L’ immortalitat no és un dels objectius de l’artista? Unamuno, expressa el seu “dubte agònic” que és la voluntat o esperança d’aconseguir una certa eternitat, encara que mai ho pugui comprovar.

En conclusió, aquest és un llibre que m’ha agradat força. Àgil i creïble pels diàlegs, és un llibre que no porta gaires complicacions a l’hora de llegir. Unamuno utilitza hàbilment, registres diferents, com l’humor i el lirisme, per fer d’aquesta novel·la un referent, i amaga rere una aparença trista i esmorteïda una esperança en el futur.

L'arbre de la Ciència

L'arbre de la ciència és una novel·la escrita per Pío Baroja. Publicada el 1911, l'acció es desenvolupa entre 1887 i 1898. És una obra de caràcter gairebé autobiogràfic dividida en set parts ben definides.

L'Arbre de la ciència ens presenta la vida d'Andrés Hurtado, un estudiant madrileny de medicina i la seva evolució personal, professional i filosòfica fins a la seva mort. La primera i la segona part del llibres ens mostra el context universitari i familiar d’Andrés. En la tercera part, Andrés fa de metge substitut en un poble quan li diuen que el seu germà petit és mort. Després de la mort del seu germà Andrés freqüenta amb més assiduïtat la casa d'Iturrioz, un oncle seu amb el qual filosofia i discuteix sobre múltiples aspectes de la vida, plantejant l'enfrontament entre Arbre de la Ciència i Arbre de la Vida. Andrés defensa a la ciència com a guia del món, per sobre dels sentiments i la voluntat de l'home. Acabada medicina decideix acceptar una oferta i anar com a metge a un poble "entre Andalusia i Castella" en el qual se li mostraran tots els aspectes de la vida rural de l'època: senyorets o cacics, bàndols polítics igualment corruptes, cap mena de cultura, escepticisme davant el progrés, costums arcaiques i en definitiva un ancoratge en el passat que acaba per fer-li abandonar el lloc. A la seva tornada a la capital aconsegueix col·locar com a metge d'higiene, per al que ha de tractar amb la massa social més humil, marginada i malalta de l'època. Torna a tractar amb Julio Aracil i amb Lulú, coneguts a l’època universitària, amb la qual estableix un estret vincle afectiu. Finalment Andreu es declara a Lulú i contreuen matrimoni al poc temps, a més aconsegueix un excel·lent lloc de traductor per a una revista científica i per primera vegada està feliç i mira al futur amb il·lusió. Tot i la prevenció del seu oncle Iturrioz del risc de tenir un fill amb Lulú, aquesta es queda embarassada. Després d'un part difícil en què el nen mor, Lulú també sucumbeix a les hemorràgies i mor al cap de poc temps. Andreu, assidu a la morfina es suïcida aquest mateix dia.

L’estructura ben definida, cronològica i gairebé amb una evolució lògica, fa que no perdis el fil de l’historia. Una dels aspectes més notoris en aquesta novel·la són les nombroses descripcions que fa Andrés Hurtado de tot tipus de personatges, que es va trobant. Aquestes acostumen a ser molt precises i satíriques. L’estudi de la medecina té un rol important en l’obra, no tant per aquesta ciència en concret però pel fet de ser una ciència d’anàlisi i explicacions racionals. En efecte, l’Andrés observa el món amb ulls de cirurgià i cerca en tota cosa, actitud o acció una explicació científica i racional. Això el porta a l’infelicitat i a l’amargor. Són les experiències d’Andrés que forjaran la seva personalitat i visió del món. I és que cal dir que aparentment, Pío Baroja tenia una visió molt pessimista de la vida, de l’Home i d’Espanya.

(Andrés Hurtado) Pensava que en la vida ni hi havia ni hi podia haver-hi justícia. La vida era una corrent tumultuosa i inconscient on els actors representaven una tragèdia que no entenien, i els homes, arribats a una certa intel·lectualitat, contemplaven l’escena amb una mirada compassiva i piadosa.

Però si és tan crític amb la societat d’aquella època era per que tenia l’il.lusió d’un futur millor. També trobem en aquest llibre característiques de la Generació del 98 com l’angoixa, la crisis del pensament científic, filosòfic i social. Els debats amb el seu oncle, mostren la crueltat i realitat de la vida, així com els pensaments de Shopenhauer, els quals deien que l’home està destinat al dolor i que l’única manera d’evitar temporalment aquest és a través de l’art i l’ascetisme. Així doncs, aquest mateix llibre és una distracció per evadir-se de la realitat.

Pedro Páramo

Pedro Páramo és el títol de l'única i curta novel·la de l'escriptor mexicà Juan Rulfo, originalment publicada el 1955. Pedro Páramo ha tingut una gran influència en el desenvolupament del realisme màgic i està explicada en una barreja de primera i tercera persones. La novel·la de Rulfo ha estat considerada com una de les obres importants de la literatura en llengua castellana.

La novel·la s'inicia amb el relat en primera persona de Juan Preciado, qui li va prometre a la seva mare abans de morir que tornaria a Comala per reclamar el seu pare, Pedro Páramo, el que els pertany. Preciado, el nom no coneixem fins avançada la novel·la, en un principi no tenia l’ intenció de complir aquesta promesa fins que comença a crear-se il·lusions de Comala i de Pedro Páramo que finalment el porten a començar el seu viatge. La seva narració està fragmentada i es veu barrejada amb records de la seva difunta mare, Dolors Preciado. També es veu interrompuda i reemplaçada per una línia narrativa en primera persona que aparentment és de Pedro Páramo. Preciado es troba amb diverses persones a Comala, a qui, en determinat moment, comença a percebre com mortes. En acabar el primer terç de la novel.la, la narració de Preciado s'atura i comença el monòleg interior de Pedro Páramo com a narrador omniscient. La majoria dels personatges en la narració de Juan Preciado (Dolors Preciado, Eduviges, Abundio, Susana i Damiana) estan presents en aquesta narració omniscient, però amb perfil molt menys subjectiu. Les dues narratives majors que competeixen, donen versions descriptives diferents de Comala. Però, és la narració omniscient la qual descriu a Pedro Páramo i dóna detalls de la seva vida, des del seu idealització juvenil de Susana Sant Joan, el seu ascens, els seus abusos tirànics, la seva condició de faldiller, fins a la seva mort. Tot i que la condició marcant de la seva personalitat és la crueltat, Pedro Páramo és també mostrat com sent un pare que estima el seu fill nascut fora del seu matrimoni, Miguel, però igual criat per ell a casa seva, també com un astut cap que sap com manejar la gent. Mentre que la línia de descripció de Juan Preciado es presenta de forma més o menys lineal, la de Pedro Páramo es presenta en desordre i inserida per fragments en la d'aquell.

Primer de tot, he de dir que aquesta novel·la és una de les que més m’han agradat fins ara. Tan per la seva qualitat literària com per la seva original i provocadora estructura.

És una novel·la curta però molt intensa. Es pot dir que està escrita en prosa poètica, ja que conté una infinitat de figures literàries en les seves descripcions i narracions. Els diàlegs són originals per la seva aparent simplicitat que vol mostrar el pensament i la mentalitat d’una època. No obstant, per entendre considerablement aquest llibre és aconsellable llegir-se’l dues o tres vegades. Sí, és un llibre difícil d’entendre. No existeix un únic fil director sinó dos, i dins aquests dos eixos principals, una infinitat d’històries personals es barregen sense cap ordre lògic. De fet, la novel·la no té capítols sinó seccions, el que fa del llibre un tot fragmentat i dislocat. Un desordre voluntari. I és que d’una secció a una altre podem passar d’una història o moment a un altre amb cap relació aparent. Per acabar d’adobar aquest caos literari, durant el llibre, el món dels vius i dels morts sembla no tenir cap separació. Vius i morts conviuen alhora amb una certa normalitat. Això és normal venint de la cultura mexicana on creuen que la mort és només una continuació de la vida i forma una part important de la seva cultura. A part d’aquest aspecte laberíntic de l’obra, els personatges son complexos. Si en la primera part Pedro sembla ser un home despòtic i sense emocions, en al segona part del llibre ens mostra el seu cantó més sentimental. No obstant, la seva ambició de poder fa que Pedro converteixi Comala en un veritable “Pàramo”, una terra estèril, cremada i sense futur aparent. Tanmateix, existeix un cert optimisme que fa pensar que aquesta terra tornarà a néixer per florir de nou.

Així dons, és una lectura curiosa que cerca més produir-te emocions i pensaments imaginatius que respondre a grans preguntes de l’home.