Buscar este blog

martes, 19 de julio de 2011

Cent anys de solitud


Cent anys de solitud (títol original en castellà Cien años de soledad) és una destacada novel·la de l'escriptor colombià Gabriel García Márquez, publicada el 1967. És considerada una obra mestra de la literatura llatinoamericana i universal. El llibre relata la història del poble fictici de Macondo a traves de diverses generacions de la família Buendía. L'autor combina elements romàntics, històrics i fantàstics, i juga hàbilment amb el pas del temps utilitzant diferents tècniques narratives. Com em dit, l’escenari de tota la novel·la és Macondo, des de la seva fundació fins a la seva desaparició. Al principi és un poble petit, aïllat de la resta del món del qual només té contacte gràcies a uns gitanos ambulants que de tant en tan els visiten. No obstant, el poble va creixent, i les generacions es succeixen però sembla que Macondo està destinat a ser un poble on la misèria, el treball i la resignació són les principals característiques. A més a més, s’hi afegeixen les nombroses històries amoroses i passionals tan desbocades que acaben sent destructives. En aquesta novel·la hi ha tants personatges que és difícil saber exactament qui és qui. Neixen, viuen, moren, neixen. És una roda que no s’atura mai però els noms de pares i fills i també de mares i filles es van repetint el que crea una sensació de estancament, sembla que no hi hagi una evolució generacional. Molts d’ells hereten els defectes o qualitats dels pares i sembla que des del principi el seu destí ja està forjat. A més a més, vius i morts conviuen en la vida quotidiana el que mostra la importància dels morts i del passat en al cultura llatinoamericana (cf. Pedro Páramo). Encara que Macondo sigui un poble fictici, crec que Márquez volia mostrar part de la cultura llatinoamericana a través d’aquest escenari. Tant a través dels personatges i el seu temperament, com amb el fet d’aquest aïllament del món, és un poble abandonat i oblidat. Márquez mostra els personatges amb una finesa, precisió i realisme que sembla que realment hagin existit i els puguis observar per dins. Així doncs, trobem característiques pròpies del ser humà en cada un dels personatges, les seves ambicions, passions, vicis, i altres. L’ autor no té manies a amagar la crueltat humana que és sobretot visible a través de les referències a la guerra o altres situacions com les reivindicacions dels obrers les quals son respostes brutalment:

“El capitán dio la orden de fuego y catorce nidos de ametralladoras le respondieron en el acto. Pero todo parecía una farsa. Era como si las ametralladoras hubieran estado cargadas con engañifas de pirotecnia, porque se escuchaba su anhelante tableteo, y se veían sus escupitajos incandescentes, pero no se percibía la más leve reacción, ni una voz, ni siquiera un suspiro, entre la muchedumbre compacta que parecía petrificada por una invulnerabilidad instantánea.”

De fet, moltes situacions o fets narrats fan referència a fets històrics, el que ressalta la voluntat de Márquez d’ ensenyar al món aquest poble, per que mai més sigui oblidat. Trobo que durant tot el llibre, el pessimisme de l’autor es plasma en els personatges i els fets. El destí, la naturalesa humana, el poble que sembla una criatura solitària i miserable, em fan pensar que l’autor tenia un sentiment de tristesa i dolor a causa de la situació del seu poble (en el sentit general).

El títol de la novel·la s’explica pel fet que malgrat les diferents situacions de la vida de cada personatge, la solitud forma part de la seva existència i per lo tant, del ser humà. D’alguna manera, l’autor vol mostrar que no només com a col·lectiu sinó com a individus, els personatges experimenten i sofreixen la solitud, la qual no sembla tenir un remei eficaç.

No obstant, una de les característiques que més m’han agradat del llibre és que la crueltat, la misèria i el pessimisme de l’obra es veuen compensats per l’aspecte màgic i sobrenatural de molts passatges de la novel·la (com levitacions, personatges centenaris, la profecia de Melquiades, etc) . En efecte, el llibre sencer està impregnat per aquesta pols fantàstica que fa més agradable la lectura i suavitzar la realitat en aquest realisme màgic. Personalment, trobo que l’estil i la qualitat literària d’aquesta obra son indiscutiblement magnífics ja que l’autor té una habilitat extraordinària per jugar amb el temps, els personatges i el propi lector. Sens dubte, és una obra mestre de la literatura que difícilment quedarà en l’oblit com el poble de Macondo.

sábado, 25 de junio de 2011

Indigneu-vos!


Indigneu-vos! és un curt llibre que es podria considerar com un pamflet, escrit per Stéphane Hessel i publicat el 2011. Aquest llibre ha sigut tot un èxit de ventes a França, país natal de Hessel, però també a Espanya i Catalunya.

Per entendre millor el motiu d’aquest llibre cal conèixer una mica la vida del autor. Durant la segona guerra mundial, Hessel va ser membre de la resistència francesa, capturat i torturat per la Gestapo, reclús en dos camps de concentració dels que va poder escapar de la mort per sort. Acabada la guerra, va participar a la redacció de la Declaració Universal dels Drets de l’Home. Així doncs, Hessel ha lluitat contra la repressió, el nazisme i el govern col·laboracionista francès, i a favor de la llibertat i els drets humans.

No crec que aquest llibre es pugui considerar com un assaig no només per la seva extrema brevetat sinó per la manca de contingut. És una crida a la indignació davant la situació actual en la que vivim on el nou mal són els bancs mundials, el marcat financer i els especuladors. Segons Hessel, aquest nou mal, molt més discret que el nazisme o el feixisme, no deixa de ser perillós ja que controla els governs i doncs, la població civil. Crec que això és bàsicament el que Hessel ens vol transmetre. No intenta cercar les causes d’aquesta situació ni tampoc planteja cap solució concreta per canviar-la. Per aquest motiu trobo que aquest llibre no té gaire interès ja que amb prou feines presenta el problema de manera objectiva. No crec que el mal ni el bé siguin tant definits com el blanc i el negre. Això és simplificar massa les coses i fins i tot utilitzar un discurs demagògic. Així doncs, l’interès que podria tenir el llibre de plantejar el problema (el que és curiós ja que sembla que només existeixi un gran problema en el món modern), és limitat per la seva visió segurament influenciada per la seva pròpia experiència durant la guerra. És cert que en els últims temps l’economia hagi esdevingut la columna vertebral de tota societat. És cert que cada cop més els estats tenen menys poder davant les empreses mundials. És cert que s’ha arribat a un model de vida consumista i poc saludable mentalment. No obstant, si hem arribat a aquests extrems és per que la gent hi ha participat i encara hi participa, i no només perquè uns quants malvat, lladres de guant blanc maneguin els fils. L’ indignació és només el primer pas per canviar les coses. Però per si sol és totalment estèril. Així doncs, Indigneu-vos! és dels molts casos de best-seller sense gaire valor literari ni de contingut. La crida a l’ indignació amb missatges alarmistes és un recurs fàcil i poc original. No obstant, tampoc és una obra menyspreable, ja que potser hagi servit a més d’un d’adonar-se d’un dels molts problemes de la societat actual, i serveixi també perquè altres escriptors i persones plantegin solucions concretes i factibles.

Ultraviolència


Llibre escrit per Miguel Noguera, publicat el març d’aquest any (2011) per Blackie Books. El llibre està estructurat a partir de unes 300 idees escrites, normalment acompanyades d’un o més dibuixos, que ocupen generalment una pàgina. Així doncs el llibre no segueix cap fil conductor, personatges principals o llocs de referència. És una sopa d’idees desordenades (o no) que formen un conjunt caòtic d’imatges i sensacions.
Les idees acostumen a ser absurdes, surrealistes, grotesques i bastant controvertides.
Un element que està present en la majoria d’idees és la violència, tan en el seu sentit físic com psicològic. No obstant, aquesta violència és portada a un extrem (que explica el sufixe “Ultra-“ del títol). Lo interessant de tot això és que curiosament, el fet d’inflar la violència, fa que aquesta esdevingui ridícula, còmica i que vagi més enllà del dolor.
És com un bombardeig constant d’idees que fan volar l’imaginació del lector i que aconsegueixen remoure les seves emocions portant-lo a un estat de catarsis i desorientació. De fet, aquest llibre és molt similar a les actuacions de Miguel, anomenades Ultrashows, on Miguel exposa amb molta vivacitat i eloqüència oratòria les seves idees esbojarrades. Però aquí, l’autor perd la possibiltat oratòria, el que torna la tasca d’explicar les idees més difícil. Un detall curiós són les nombroses notes que en Miguel posa a peu de pàgina que permeten trencar la barrera esciptor/lector, ja que aquest parla directament al lector com si estigués mantenint un diàleg a temps real. A més a més, les idees no són simples imatges absurdes i divertides o imatges poètiques, moltes d’elles fan reflexionar sobre el ser humà, les relacions entre persones i sobretot l’aspecte còmic de la tragèdia. És pot riure de tot? És una pregunta interessant. En els temps actuals sembla que existeix una innegable llibertat de pensament i expressió. No obstant, encara hi ha temes controvertits que més val no tocar. Potser, aquests temes tabú són necessaris moralment, o potser són només fruit d’una falsa moral.
En tot cas, trobo que és una proposta interessant, amb una qualitat literària limitada, però amb una forma i un fons molt original. Anteriorment, Miguel Noguera ja va publicar un altre llibre amb el dibuixant Jonathan Millán, anomenat Hervir un oso. També apareixen idees absurdes i del mateix estil que a Ultraviolència però predomina el dibuix i l’il·lustració acompanyada d’una breu explicació, com a mitjà narratiu.

viernes, 3 de junio de 2011

El Joc d'Ender


El Joc d’Ender és la novel·la més coneguda d’Orson Scott, publicada el 1985. Ha obtingut els 2 premis més importants de les novel·les de ciència-ficció (Nebula i Hugo).

L’ història tracta d’un món futur en el que la humanitat s’ha d’enfrontar a una raça extraterrestre, els Insectors, que han esdevingut una veritable amenaça. Andrew 'Ender' Wiggin és reclutat a l'edat de sis anys per ser ensinistrat a l'Escola de Batalla, una estació espacial on nens superdotats són preparats des de la seva infància per dirigir la pròxima guerra. Aquest nen rebrà un dur aprenentatge militar, amb salas de simulació sense gravetat, jocs d’estratègia, etc

Dins el seu gènere trobo que és una bona novel·la. La psicologia dels personatges està ben treballada (sobretot la de l’Ender), malgrat que el nivell de raonament de personatges tan joves sigui poc creïble. La qualitat literària és moderada i el tema de una amenaça extraterrestre és poc original, però el fet que el destí de tota la humanitat depengui de un nen de uns 12 anys és interessant. La sensació d’aïllament en l’estació espacial és prou convincent. No obstant, el caràcter d’excel·lent estrateg, de ment prematura i privilegiada, y de superació continua dificulta la possible identificació amb el personatge.

sábado, 5 de marzo de 2011

Història del Món Sense els Trossos Avorrits


Història del món sense els trossos avorrits és un llibre escrit per Fernando Garcés el 2009. Fa un breu repàs de l’ història del nostre món a través de moltes anècdotes interessants i sorprenents. No és un llibre amb pretensions històriques molt rigoroses. Amb un estil senzill, és una lectura entretinguda amb cites de personatges significatius que ajuden a entendre mentalitats de diferents èpoques. Lectura lleugera i entretinguda.

miércoles, 2 de marzo de 2011

L’existencialisme és un humanisme


L’existencialisme és un humanisme és una obra filosòfica de Jean-Paul Sartre, publicada el 1946, considerada com la presentació de la seva concepció filosòfica, l’existencialisme. De fet, es tracte d'una conferència celebrada a l'octubre de 1945 a París.

En aquest breu text, Sartre es defensa contra les crítiques al existencialisme, mostrant al mateix temps les principals característiques d’aquest moviment. Jo tenia l’idea que l’existencialisme era una filosofia que portava al quietisme i la consideració de l’home com incapaç de controlar la seva existència. No obstant, aquest llibre m’ha servit per desfer-me de tots aquests prejudicis per descobrir una filosofia molt interessant. Sartre comença el seu raonament partint de la base del cogito de Descartes, és a dir la subjectivitat humana, com a primera veritat indiscutible. Per ell, l’existència precedeix l’essència. Això significa que no existeix una definició preestablerta de el que ha de ser l’home (la naturalesa humana), sinó que l’home crea la seva pròpia definició a mesura que viu. Així doncs, l’home és responsable dels seus actes i no es pot amagar rere les excuses del determinisme i les passions. És una visió optimista, ja que deixa a l’home la llibertat de decidir el seu propi futur a través de les seves accions i decisions. De fet l’home no és res més que les seves accions o com diu Sartre els seus projectes. Una altre característica de l’existencialisme és l’angoixa. Segons l’autor, aquesta angoixa existeix a causa de la consciència de responsabilitat i de llibertat de decisió que tenim. No obstant, Sartre presenta aquest aspecte del ser humà no com un impediment per actuar, sinó tot el contrari, com el motor de l’home. És l’angoixa la que fa actuar i decidir. A més a més, els actes o decisions que pren l’home no només l’afecten amb ell sinó a la resta d’homes. Això s’explica pel fet que la manera d’actuar que jo pugui tenir proposa un nou model d’home pels demés i les generacions futures. El fet de negar aquesta llibertat d’actuació sota el pretext d’obeir ordres fa de l’home algú amb mala fe. Per lo tant, s’han de defensar els ideals i projectes que un té fins el punt de posar la pròpia vida en perill? Un altre punt aparentment negatiu és l’abandonament de l ‘home. Aquest és llençat al món sense poder decidir-ho. Està obligat a ser lliure pels motius vists anteriorment. Així doncs, l’home és abandonat a sí mateix ja que no existeix cap Deu que decideixi al seu lloc. En la part final del llibre, Sartre respondrà a una sèrie d’objeccions que li fan després de pronunciar el discurs.

Ha sigut una lectura molt interessant i densa. M’ha aportat una visió completament nova i optimista del ser humà contraria al determinisme.

martes, 22 de febrero de 2011

Retrat de l'artista adolescent


Retrat de l'artista adolescent (A Portrait of the Artist as a Young Man, en anglès) és una novel·la semi-autobiogràfica de l'autor irlandès James Joyce, que es va publicar en forma de llibre el 1916. Mostra els anys de formació de Stephen Dedalus, un possible alter ego de ficció de Joyce. El retrat és un exemple clau de Künstlerroman (una novel·la de formació sobre un artista). L'obra de Joyce recorre el despertar intel·lectual, religiós i filosòfic del jove Stephen Dedalus, que es comença a qüestionar els convencionalismes de la religió catòlica i del seu país, i fins i tot a rebel·lar-s'hi. Finalment marxarà a París per seguir la seva vocació d'artista. L'obra apunta alguna de les tècniques d'avantguarda que Joyce empraria més endavant i fins a l'extrem a Ulisses i Finnegans Wake.

La novel·la està escrita en forma narrativa, en tercera persona, amb diàlegs mínims, malgrat que, cap al final del llibre, hi apareixen passatges amb intensos diàlegs i entrades de diari de Stephen per tal de reflectir-ne l'alienació de la societat. Donat que l'obra cobreix la vida del protagonista des que era un nen fins que adquireix independència i abandona Irlanda, l'estil progressa al llarg dels cinc capítols i la dificultat augmenta gradualment. Tanmateix, en tota l'obra, llengua i prosa s'empren per retratar indirectament l'estat mental del personatge principal, i l'impacte subjectiu de les incidències en la seva vida. En algunes escenes i capítols, Joyce intentava més aviat copsar l'experiència subjectiva a través del llenguatge i no pas mostrar aquesta experiència amb una prosa narrativa.

És la primera obra de Joyce que llegeixo i no m’ha deixat gens indiferent. La seva qualitat literària converteix l’obra en prosa poètica. Nombrosos passatges t’endinsen dins la mentalitat del personatge, els seus pensaments laberíntics i la seva particular forma de veure el món. No és un llibre fàcil i ràpid de llegir ja que és força dens. Reflexions, impressions, percepcions inunden la novel·la per crear una unitat psicològica molt creïble i interessant. Stephen s’interroga sobre qüestions universals de l’home i es crea la seva pròpia lògica. És un personatge turmentat per la seva sensibilitat artística, escepticisme i amors mai realitzats. L’ història ens apareix a través dels records fragmentats del personatge i moltes vegades és el lector el que ha de recompondre el trencaclosques de la seva vida. Així doncs, Joyce realitza un treball elaboradíssim per posar el protagonista al centre absolut de l’obra tot i mostrant la complexitat psicològica d’aquest. Una capítol important del llibre es centra en el discurs religiós del rector de l’escola en el qual exposa als joves alumnes els horrors de l’infern per persuadir-los de seguir el camí correcte. Stephen buscarà refugi dins el món religiós però finalment decideix fugir-ne d’ell per dedicar-se a l’art (com si les dues accions fossin incompatibles). Amb breus pinzellades caracteritza molt clarament els personatges que van apareixen dibuixant una societat concreta.

És una petita meravella de la literatura irlandesa molt recomanable pels amants de la prosa poètica i la psicologia del personatge.

Una cita, un breu mos:

“La massa grisa de l'edifici Trinity jeia a la seva esquerra, incrustada pesadament enmig de l’ ignorància de la ciutat com una pedra mat en un anell massís. Aquella massa el deprimia i, tractant fugir d'ella per alliberar els seus peus de les cadenes de la consciència reformada, va topar amb l'estàtua ridícula del poeta nacional d'Irlanda."

El Perfum


El perfum: història d’un assassí és la primera novel·la de l’escriptor alemany Patrick Süskind publicada el 1985. Immediatament es va convertir en un best-seller, traduït a més de quaranta llengües a tot el món. El perfum, dividit en quatre parts i cinquanta-un capítols, transporta el lector dins un món amb el que no està gaire familiaritzat, el món olfactiu, a través del seu protagonista, Jean-Baptiste Grenouille (que significa granota en francès).
L’ història del personatge principal, “un dels homes més genials i abominables de la seva època”, transcorre en la França del segle XVIII. Des del seu naixement, Grenouille descobreix el seu meravellós do, un sentit de l’olfacte extremadament desenvolupat. Pot percebre una infinitat de detalls de tot el que l’envolta, fins i tot a una gran distància, gràcies al seu nas. L’únic problema, és que ell no té una olor pròpia.

Aquesta novel·la tan coneguda no m’ha decebut. Fins i tot havent vist la pel·lícula abans. Al ser un best-seller m’esperava una lectura ràpida, senzilla i banal. No obstant, no ha sigut el cas. És evident que no és una obra mestre, però és una lectura recomanable. Una de les coses més ben trobades i més interessants, segons el meu punt de vista, és l’esforç de l’autor per endinsar-te de cap a peus dins el món de les olors. I és que, encara que sigui un sentit que utilitzem diàriament, no se li atorga gaire importància. En canvi, aquesta novel·la et mostra una infinitat de matisos, d’olors i d’aromes que mai se t’havien ocorregut que existissin, com per exemple l’olor del vidre, donant-li valor a aquest sentit i mostrant tota la riquesa que conté. Encara que sigui molt difícil entrar dins la pell del protagonista, tant pel seu do sobrehumà i per la seva actitud envers el món, pots arribar a imaginar-te moltes olors, bones i dolentes. L’estil d’escriptura m’ha agradat força, de fet, la majoria de les descripcions espacials i dels personatges passen per descripcions olfactives extenses i intenses d’aquests. Una de les coses que m’ha cridat una mica l’atenció és que gairebé tots els personatges són vils, miserables, hipòcrites i s’aprofiten de totes les maneres possibles de Grenouille. Veient el do que té, l’únic que volen és treure’n un profit econòmic. I tots, acaben en desgràcia després de tractar amb ell. Per Grenouille, tots els humans no valen gran cosa ja que no saben apreciar les olors com ell. De fet, les olors són l’únic cosa que té un sentit per ell i decideix crear el millor perfum que mai s’ha creat i es podrà crear. Per això, necessita l’essència o les olors de diverses noies que encara no han perdut la virginitat i d’una gran bellesa. Per extreure les seves olors les haurà de matar una a una ja que necessita l’olor de gairebé tot el cos (és evident que cap pare li ho hagués deixat fer). Per ell, la mort no significa gaire, és només el preu a pagar per immortalitzar l’olor de la noia. Es podria condemnar un home que pretén arribar a un ideal, a la perfecció? Si posa en perill la salut d’algú segurament tothom dirà que sí. Hi ha un moment en que Grenouille té una crisi interior. Vol fugir de tota civilització, no sentir cap olor humana per arribar a un estat de quietisme i pau interior, recordant les olors més delicioses que ha olorat durant la seva joventut. No obstant, el fet de no tenir olor pròpia l’ofega i ha de fugir d’aquell lloc per crear la seva obra mestre. Això es podria aplicar al ser humà en general. Moltes vegades, les persones volen intimitat i solitud per conèixer-se un mateix millor a través de l’ introspecció. S’endinsen en un mar interior ple de records i pensaments que acaben sent confusos. Al cap del temps, l’home no pot suportar aquesta solitud i decideix afrontar que forma part d’ una societat, i en els millors dels casos, pretendrà millorar-la. Un punt força interessant del llibre és el final. Quan Grenouille té l’opció de governar el món sencer amb el seu perfum, decideix llençar-se’l per sobre fent que un grup de captaires se’l mengin viu (literalment). Perquè ho fa? Un cop produïda l’obra d’art el seu futur ja no té sentit? Potser Grenouille arriba a la conclusió que un cop arribat al seu objectiu ja es pot morir així com la seva obra mestre. És curiós el contrast entre l’obra d’art exquisida, d’una bellesa infinita que acaba sent devorada per una gent pertanyent a lo més baix de la societat, associada a la brutícia i l’inmundícia. En fi, una novel·la recomanable i interessant.