Niebla

Niebla (Boira), és una novel·la o "nivola" segons el mateix autor, escrita per Miguel de Unamuno el 1907 i publicada el 1914, la qual exposa la filosofia unamuniana.

És una obra de maduresa en què convergeixen els interessos essencials de l'autor. El principal, el rebuig vital a una mort que signifiqui la fi de l'existència, de la vida personal. També, la ruptura amb un patró determinat de novel·la procedent de l'època del realisme (meitats del segle XIX).
Una de les escenes més importants mostra la confrontació entre el protagonista, Augusto Pérez, amb el propi autor, Miguel de Unamuno, revelant el tema de la impossible immortalitat i la infructuosa lluita de l'home davant d'aquesta tràgica destinació (capítol XXXI). L’historia tracte sobre l’inici de vida adulta d’Augusto, un home jove que acaba d’heretar els diners i possessions de la seva difunta mare, i que per lo tant, viu amb tota comoditat i sense cap obligació per guanyar-se la vida. La seva vida és buida ja que no té cap motivació, però això canvia quan sortint de casa seva segueix a la primera dona que passa davant seu, Eugenia, de la qual s’enamora. L’amor fins llavors apagat i mort dins Augusto, esclata de forma apassionada i neix un amor platònic impossible. Ella ja té xicot i no vol saber res d’ell, i ell, ja en té prou amb posseir-la espiritualment. No obstant, la bèstia que fins llavors estava adormida (l’amor) es desperta i Augusto està indecís entre l’amor poètic d’Eugenia i un amor més sincer i innocent d’una jove planxadora. Així doncs, el personatge principal està immers en una densa i desorientadora boira de dubtes, que estarà present durant tot el llibre.

Realment, aquesta novel·la sembla no tenir cap argument, o més aviat, aquest es va formant a mesura que l’historia avança. Són els personatges i els nombrosos diàlegs que creen l’obra. Aquest llibre trenca amb el model de novel·la tradicional i realista, com Emma Bovary, i tendeix a ser més espontani. A través dels diàlegs i “monodiàlegs”, entre Augusto i Orfeo (el seu gos) veiem el neguit interior del personatge que dubte sobre la seva pròpia existència, i no pot escapar de la nebulosa realitat, característica de la generació dl 98 i sobre tot de l’Existencialisme. Malgrat els consells del seu amic, Victor Goti, que ser la veu mateixa de Unamuno, Augusto no aconsegueix ser feliç. A més a més, el desengany cruel que té al final de l’obra amb Eugenia, li treu tota il·lusió i esperança de vida. El que és sorprenent, és que Augusto, volent-se suïcidar, va a parlar amb Unamuno per que li doni la seva opinió. Realitat i ficció es barregen irònicament, i es planteja una qüestió interessant: la immortalitat dels personatges ficticis de novel·la cara a la mortalitat de llur creador, l’autor del llibre. Així doncs, quan Unamuno s’enfada amb Augusto Pérez per voler-se suïcidar, i li diu que serà ell mateix, és a dir Unamuno, que el matarà, Augusto, li diu que com és un ser fictici, no existeix, que per lo tant no se’l pot matar i que és immortal, al contrari que Unamuno, que és de carn i ossos, i que acabarà morint. L’art sobrepassa l’artista, l’art és immortal i l’artista no ho és, es recorda més els personatges d’una obra literària que l’autor. Però justament, creant una obra immortal, l’artista no s’atribueix part d’aquesta immortalitat? L’ immortalitat no és un dels objectius de l’artista? Unamuno, expressa el seu “dubte agònic” que és la voluntat o esperança d’aconseguir una certa eternitat, encara que mai ho pugui comprovar.

En conclusió, aquest és un llibre que m’ha agradat força. Àgil i creïble pels diàlegs, és un llibre que no porta gaires complicacions a l’hora de llegir. Unamuno utilitza hàbilment, registres diferents, com l’humor i el lirisme, per fer d’aquesta novel·la un referent, i amaga rere una aparença trista i esmorteïda una esperança en el futur.

L'arbre de la Ciència

L'arbre de la ciència és una novel·la escrita per Pío Baroja. Publicada el 1911, l'acció es desenvolupa entre 1887 i 1898. És una obra de caràcter gairebé autobiogràfic dividida en set parts ben definides.

L'Arbre de la ciència ens presenta la vida d'Andrés Hurtado, un estudiant madrileny de medicina i la seva evolució personal, professional i filosòfica fins a la seva mort. La primera i la segona part del llibres ens mostra el context universitari i familiar d’Andrés. En la tercera part, Andrés fa de metge substitut en un poble quan li diuen que el seu germà petit és mort. Després de la mort del seu germà Andrés freqüenta amb més assiduïtat la casa d'Iturrioz, un oncle seu amb el qual filosofia i discuteix sobre múltiples aspectes de la vida, plantejant l'enfrontament entre Arbre de la Ciència i Arbre de la Vida. Andrés defensa a la ciència com a guia del món, per sobre dels sentiments i la voluntat de l'home. Acabada medicina decideix acceptar una oferta i anar com a metge a un poble "entre Andalusia i Castella" en el qual se li mostraran tots els aspectes de la vida rural de l'època: senyorets o cacics, bàndols polítics igualment corruptes, cap mena de cultura, escepticisme davant el progrés, costums arcaiques i en definitiva un ancoratge en el passat que acaba per fer-li abandonar el lloc. A la seva tornada a la capital aconsegueix col·locar com a metge d'higiene, per al que ha de tractar amb la massa social més humil, marginada i malalta de l'època. Torna a tractar amb Julio Aracil i amb Lulú, coneguts a l’època universitària, amb la qual estableix un estret vincle afectiu. Finalment Andreu es declara a Lulú i contreuen matrimoni al poc temps, a més aconsegueix un excel·lent lloc de traductor per a una revista científica i per primera vegada està feliç i mira al futur amb il·lusió. Tot i la prevenció del seu oncle Iturrioz del risc de tenir un fill amb Lulú, aquesta es queda embarassada. Després d'un part difícil en què el nen mor, Lulú també sucumbeix a les hemorràgies i mor al cap de poc temps. Andreu, assidu a la morfina es suïcida aquest mateix dia.

L’estructura ben definida, cronològica i gairebé amb una evolució lògica, fa que no perdis el fil de l’historia. Una dels aspectes més notoris en aquesta novel·la són les nombroses descripcions que fa Andrés Hurtado de tot tipus de personatges, que es va trobant. Aquestes acostumen a ser molt precises i satíriques. L’estudi de la medecina té un rol important en l’obra, no tant per aquesta ciència en concret però pel fet de ser una ciència d’anàlisi i explicacions racionals. En efecte, l’Andrés observa el món amb ulls de cirurgià i cerca en tota cosa, actitud o acció una explicació científica i racional. Això el porta a l’infelicitat i a l’amargor. Són les experiències d’Andrés que forjaran la seva personalitat i visió del món. I és que cal dir que aparentment, Pío Baroja tenia una visió molt pessimista de la vida, de l’Home i d’Espanya.

(Andrés Hurtado) Pensava que en la vida ni hi havia ni hi podia haver-hi justícia. La vida era una corrent tumultuosa i inconscient on els actors representaven una tragèdia que no entenien, i els homes, arribats a una certa intel·lectualitat, contemplaven l’escena amb una mirada compassiva i piadosa.

Però si és tan crític amb la societat d’aquella època era per que tenia l’il.lusió d’un futur millor. També trobem en aquest llibre característiques de la Generació del 98 com l’angoixa, la crisis del pensament científic, filosòfic i social. Els debats amb el seu oncle, mostren la crueltat i realitat de la vida, així com els pensaments de Shopenhauer, els quals deien que l’home està destinat al dolor i que l’única manera d’evitar temporalment aquest és a través de l’art i l’ascetisme. Així doncs, aquest mateix llibre és una distracció per evadir-se de la realitat.

Pedro Páramo

Pedro Páramo és el títol de l'única i curta novel·la de l'escriptor mexicà Juan Rulfo, originalment publicada el 1955. Pedro Páramo ha tingut una gran influència en el desenvolupament del realisme màgic i està explicada en una barreja de primera i tercera persones. La novel·la de Rulfo ha estat considerada com una de les obres importants de la literatura en llengua castellana.

La novel·la s'inicia amb el relat en primera persona de Juan Preciado, qui li va prometre a la seva mare abans de morir que tornaria a Comala per reclamar el seu pare, Pedro Páramo, el que els pertany. Preciado, el nom no coneixem fins avançada la novel·la, en un principi no tenia l’ intenció de complir aquesta promesa fins que comença a crear-se il·lusions de Comala i de Pedro Páramo que finalment el porten a començar el seu viatge. La seva narració està fragmentada i es veu barrejada amb records de la seva difunta mare, Dolors Preciado. També es veu interrompuda i reemplaçada per una línia narrativa en primera persona que aparentment és de Pedro Páramo. Preciado es troba amb diverses persones a Comala, a qui, en determinat moment, comença a percebre com mortes. En acabar el primer terç de la novel.la, la narració de Preciado s'atura i comença el monòleg interior de Pedro Páramo com a narrador omniscient. La majoria dels personatges en la narració de Juan Preciado (Dolors Preciado, Eduviges, Abundio, Susana i Damiana) estan presents en aquesta narració omniscient, però amb perfil molt menys subjectiu. Les dues narratives majors que competeixen, donen versions descriptives diferents de Comala. Però, és la narració omniscient la qual descriu a Pedro Páramo i dóna detalls de la seva vida, des del seu idealització juvenil de Susana Sant Joan, el seu ascens, els seus abusos tirànics, la seva condició de faldiller, fins a la seva mort. Tot i que la condició marcant de la seva personalitat és la crueltat, Pedro Páramo és també mostrat com sent un pare que estima el seu fill nascut fora del seu matrimoni, Miguel, però igual criat per ell a casa seva, també com un astut cap que sap com manejar la gent. Mentre que la línia de descripció de Juan Preciado es presenta de forma més o menys lineal, la de Pedro Páramo es presenta en desordre i inserida per fragments en la d'aquell.

Primer de tot, he de dir que aquesta novel·la és una de les que més m’han agradat fins ara. Tan per la seva qualitat literària com per la seva original i provocadora estructura.

És una novel·la curta però molt intensa. Es pot dir que està escrita en prosa poètica, ja que conté una infinitat de figures literàries en les seves descripcions i narracions. Els diàlegs són originals per la seva aparent simplicitat que vol mostrar el pensament i la mentalitat d’una època. No obstant, per entendre considerablement aquest llibre és aconsellable llegir-se’l dues o tres vegades. Sí, és un llibre difícil d’entendre. No existeix un únic fil director sinó dos, i dins aquests dos eixos principals, una infinitat d’històries personals es barregen sense cap ordre lògic. De fet, la novel·la no té capítols sinó seccions, el que fa del llibre un tot fragmentat i dislocat. Un desordre voluntari. I és que d’una secció a una altre podem passar d’una història o moment a un altre amb cap relació aparent. Per acabar d’adobar aquest caos literari, durant el llibre, el món dels vius i dels morts sembla no tenir cap separació. Vius i morts conviuen alhora amb una certa normalitat. Això és normal venint de la cultura mexicana on creuen que la mort és només una continuació de la vida i forma una part important de la seva cultura. A part d’aquest aspecte laberíntic de l’obra, els personatges son complexos. Si en la primera part Pedro sembla ser un home despòtic i sense emocions, en al segona part del llibre ens mostra el seu cantó més sentimental. No obstant, la seva ambició de poder fa que Pedro converteixi Comala en un veritable “Pàramo”, una terra estèril, cremada i sense futur aparent. Tanmateix, existeix un cert optimisme que fa pensar que aquesta terra tornarà a néixer per florir de nou.

Així dons, és una lectura curiosa que cerca més produir-te emocions i pensaments imaginatius que respondre a grans preguntes de l’home.

Tractat d'estimulants moderns

El Tractat d'estimulants moderns és un assaig d’ Honoré de Balzac, publicat el 1839 com un apèndix d'una nova edició de Charpentier, Fisiologia del gust, de Brillat-Savarin. El novel·lista tracte cinc substàncies amb un estudi que presenta de la següent manera:

"L'absorció de cinc substàncies descobertes fa uns dos segles i introduides en l'economia humana han tingut un ús tan excessiu els darrers anys que les societats modernes s’han pugut veure molt modificades. Els cinc productes són el cafè, “l’eau de vie” o l'alcohol, el te, el sucre i el tabac”

És un llibre curt però interessant de Balzac. No obstant, cal recordar que és un tractat científic, i per lo tant és bestant objectiu, encara que trobem certes traces d’humor de l’autor. Com és normal a partir del segle XIX, recolzat pel moviment realista i naturalista, l’escriptor és un observador de la societat, i aquí, Balzac avisa dels afectes perjudicial de l’abús de certs productes molt utilitzats a l’època.

No és un gran escrit, però saben que només era un apèndix d’un llibre, és un text curiós i atractiu.

Madame Bovary

Madame Bovary és una novel·la de Gustave Flaubert escrita al 1857. El títol original era Madame Bovary, costums de província. Al principi, Flaubert no volia que la seva novel.la mostrés un retrat d'una dona per donar curs a la imaginació del lector.

Emma Rouault, filla d'un pagès ric, es casa amb Charles Bovary, metge i després d’enviduar recentment. Criada en un convent, Emma aspira a viure en el món dels somnis descrits per les novel·les que llegeix, sobretot al que es refereix a les passions amoroses. Una ball al castell Vaubyessard la convenç que aquest món existeix, però la diferència que descobreix amb la seva pròpia vida desencadena una malaltia nerviosa. Per això ella i el seu marit es trasladen al poble d’ Yonville-l'Abbaye.
Allà coneix personalitats locals, com el farmacèutic Homais progressista i ateu, el sacerdot Bournisien, Léon Dupuis, secretari de notari, i Rodolphe Boulanger, cavaller rural.

El naixement d'una nena la distreu una mica, però aviat l’Emma sucumbeix als encants de Rodolphe. Ella vol escapar-se amb el seu amant, que covard, l’abandona. Emma creient morir-se, primer a través d'una crisi de misticisme, però després veurà a Léon al Teatre de Rouen. Molt aviat es converteix en la seva amant. En ple adulteri, Emma Bovary s’inventa mentides per trobar-se amb Léon, i gasta grans sumes de diners, gràcies a préstems d'un distribuïdor massa complaent, Lheureux. Un dia, aquest exigeix els diners i Emma, per por de la sentència, demanarà ajuda als seus dos ex-amants Léon i Rodolphe. Tots dos es neguen i l’Emma s’acaba enverinant amb arsènic robat del farmacèutic.

Com a novel·la realista trobo que és una excel·lent obre mestre de la literatura francesa. La voluntat de precisió tant de l’entorn, amb unes descripcions extraordinàries de paisatges però també d’objectes banals, com dels personatges amb el funcionament des seus sentiments, l’obre té una versemblança increïble. No obstant, malgrat les nombroses descripcions, el llibre no es fa pesat. La qualitat literària es remarcable i subtil. Els personatges estan molt ben caracteritzats i analitzats i tan les seves paraules com actes son molt versemblants. Podem fins i tot parlar de dissecció dels pensaments i actes de l'Emma.

El tema principal de l’obra és l’adulteri, però no crec que sigui gens moralista. Si es cert, que a causa d’aquesta cerca de l’ideal amorós per part d’Emma, aquesta és infeliç (bovarisme) i acaba fent infeliç el seu marit, que l’estima, tampoc es pot dir que l’autor la faci culpable d’això. A causa de la seva infància en un convent, aquesta llegirà com moltes noies, novel·les romàntiques que crearan un ideal amorós que influirà en ella el resta de la seva vida. Així doncs, podem realment retreure a l’Emma la cerca d’un ideal i de la felicitat? No ho crec. A més a més, l’Emma anuncia clarament diverses vegades una injustícia per ella: en aquella època, els homes tenien dret a tenir les aventures amoroses que volguessin, en canvi per les dones estava molt mal vist. Ella és la autora víctima al mateix temps de les seves relacions amoroses. L’Emma al contrari que Georges Duroy, o més conegut com a Bel-Ami, de Maupassant, no busca cap interés material ni social, només un amor passional. Si més no, el amor veritable que avui en dia es busca. El que també és interessant, és el paper del marit, Charles. Ell estima amb tot el seu cor la seva dona, però no obstant el seu amor, no arriba a ser la passió desenfrenada de la qual somia la seva dona. És un matrimoni estable i digne. Així doncs, no es pot culpar en Charles, ni definir-lo com a causa de l’adulteri. En canvi, és el personatge, després d’Emma que sofreix més en l’obra. Però podríem definir el sofriment de l’Emma, al contrari del del seu marit, com a egoista? El que sí que queda clar és que l’adulteri és l’origen de les consecuencies visibles al final de la novel.la. És a dir, la ruïna, la tristesa i la destrucció del matrimoni, tan per l’Emma que acaba morint com per el seu marit i filla. A part, d’aquest fil conductor principal, podem observar una societat i els seus costums i pensaments. De fet, aquest aspecte estava present al títol inicial. Això mostra l’interès de Flaubert per retratar la societat en la que vivia. Aquesta té una certa influència sobre l’Emma, i en molts casos no precisament bona, però tampoc la podem considerar com a víctima d’aquesta. Un tema tractat en l’obra és el progrés científic que arriba a les regions més rurals. No obstant, aquest no aporta grans canvis i en certs casos són uns canvis més aviat desafortunats. Com el cas d’un noi jove, que se l’opera d’una deformitat del peu i li acaben amputant la cama. Hi ha un passatge que em va agrada bastant que és lliurament de condecoracions per part de eminències d’una societat elevada a simples pagesos que no saben ni qui són aquests homes, ni per què els hi donen: “elle demeurait tout immobile, ne sachant s’il fallait s’avancer ou s’enfuir, ni pourquoi la foule la poussait et pourquoi les examinateurs lui souriaient. Ainsi se tenait devant ces bourgeois épanouis, ce demi-siècle de servitude.”

Finalment, amb aquest progrés científic es mostra l’ambició de poder i fama del farmacèutic Homais, que acaba rebent la creu d’honor i posa fi al llibre.

Puc dir que és una novel·la que m’ha agradat molt, per les característiques mencionades anteriorment i per moltes altres que van apareixen a la lectura.

El jugador

El jugador (en rus: Игрок, Igrok) és una novel·la de Fiódor Dostoievski escrita el 1866 i publicada el 1867 sobre un jove tutor empleat per un antic general rus. La novel·la reflecteix la pròpia addicció de Dostoievski al joc de la ruleta, que en més d'un aspecte va ser inspiració per al llibre: Dostoievski va completar la seva obra en 21 dies sota l'amenaça del compliment d'un termini perquè pagués uns deutes de joc.

És el primer llibre escrit per un autor rus que he llegit i puc dir que m’ha agradat bastant. Malgrat la rapidesa amb la que va haver d’escriu-reDostoievski aquest llibre, trobo que té coses molt interessants, a més a més és una bona manera de començar a llegir una autor com aquest ja que a partir d’aquí pots buscar obres més complexes i potser pesades. El personatge principal d’aquest llibre és Alexei Ivanovich, el preceptor d'un general i la seva família. Segons tinc entès, aquest podria serl'ànima turmentada de Dostoievski. És cínic i contradictori i potser exageradament sincer, molt diferent dels herois típics de novel·la. Alexei pot ser un retrat de gran part dels russos que viuen a l'estranger: extravagants, apassionats, orgullosos, ridículs i degradats en molts casos. Cada personatge és un món diferent, complex i ple de matisos. Cap personatge important és pla. No obstant, “només” tenim accés als pensaments d’Alexei. Trobo que hi ha unes frases molt interessants i al mateix temps xocants, com: ”l’amistat està fundada la major part del temps en l’humiliació”

Aquesta sentència sembla contradictòria però en canvi, és ben visible en la relació que té l’Alexei ambPaulina Alexandrovna. En efecte, aquesta aspira a casar-se amb un marit ric, i per lo tant, Alexei no pot pretendre casar-se amb ella. Però, ell està tan enamorat d’ella que esdevindrà el seu veritable esclau, al qual, ella utilitzarà quan vulgui i com vulgui, arribant a l’humiliació. A part d’això, el llibre tracte principalment del joc, és a dir, els jocs dels casinos, com la ruleta o altres. Aquest fa caure tota persona que hi entra, primer l’Antonida Vasilevna, anciana russa molt rica i molt de seny, que ho acaba perdent tot, i finalment l’Alexei. El joc esdevé un mecanisme diabòlic que cega les persones i les porta a la seva pèrdua, siguin riques o pobres. Quines conclusions podem treure? Potser que no es pot guanyar diners tan fàcilment. Però veient aquesta sentencia és difícil afirmar-ho: “Jo prefereixo rebolcar-me com un rus, o fer-me ric a la ruleta. No vull convertir-me en un Hoppe & Co en cinc generacions. Jo els diners els vull per a mi, i no em considero una part indispensable i indivisible del capital.” Així doncs, Dostoievski utilitza personatges complexes i versemblants, per endinsar-se dins l’ésser humà i desprendre veritats de tota persona. A més a més, ens obre molts interrogants per que nosaltres mateixos arribem a les nostres pròpies conclusions, respectables per cada individu.

Gargantua

La vie très horrifique du grand Gargantua, pare de Pantagruel, o, més sentzillament Gargantua, és la segona novel·la de Francois Rabelais. Aquest llibre relata els anys d'aprenentatge i gestes militars del gegant Gargantua. Al·legat en favor de la cultura humanista en contra de l'ensenyament arcaic implantat. Gargantua és una novel·la plena d’empenta, d’un ric vocabulari i d’una escriptura sovint crua, i voluntàriament escatològica.

Encara que no sigui un llibre gaire llarg, la lectura es fa pesada ja que està escrit en un francès “antic”, el qual no tenia gaires normes d’ortografia. A part d’aquest detall, malgrat tot important, l’historia està dividida en diversos capítols curts que relaten parts de la vida de Gargantua. Si podem veure una certa tendència implícita cap a l’humanisme, el tipus d’humor utilitzat és voluntàriament bastant simple i escatològic. No obstant, això pot indicar que l’autor està fent una sàtira dels personatges a través del llenguatge utilitzat. Personalment, no és el llibre que m’ha agradat més pels motius anteriors, però és un clàssic que s’ha de llegir.

Los Pilares de la Tierra

Els pilars de la Terra, titulada The Pillars of the Earth en la seva versió original en anglès, és una novel·la històrica de Ken Follett que gira a l'entorn de la construcció d'una catedral gòtica a Kingsbridge (una població fictícia situada aproximadament on es troba Marlborough, a Wiltshire, a uns 110 km a l'oest de Londres). L'acció es desenvolupa a mitjans del segle XII.

Trobo que és una novel·la molt interessant per diversos factors. Primer de tot, el narrador extern i omniscient ens presenta i descriu molts personatges, sobre els quals anirà focalitzant l’atenció del lector. Si és una època una mica llunyana, gràcies a les nombroses descripcions dels paisatges, edificis i costums, ens podem fer una idea de les condicions de vida, l’alimentació, el treball.. en definitiva podem imaginar com era la vida de les diferents capes de la societat. L’intriga és força interessant: com el prior Philip arribarà a construir la tan desitjada catedral de Kingsbridge davant d’una infinitat de problemes i sobretot davant d’homes poderosos que s’oposaran amb tots els mitjans per impedir-ho. No obstant, una gran diversitat d’històries paral·leles confluiran amb la principal, com per exemple, la lluita de dos germans per recuperar el comptat del seu pare, una història d’amor o moltes altres.

Però hi trobo un punt feble bastant important. La llargada del llibre. Segurament, per voluntat de precisió i una visió prou àmplia en el temps, Follet ha escrit una novel·la massa llarga pel meu gust. La veritat, és que per mantenir l’atenció del lector en un llibre tan llarg, l’autor ha hagut de farcir la novel·la amb una infinitat de peripècies cada vegada més enrevessades que acaben cansant i produint un cert escepticisme al lector, ja que l’historia acaba perdent bastant en versemblança, encara que sigui fictícia. A més a més, l’historia d’amor entre el Jack i Aliena troba tants entrebancs l’un rere l’altre que t’acabes demanant si no es tracte d’una telenovel·la.

A part d’això, ha sigut una lectura agradable i ràpida, ja que té una qualitat literària limitada, però això no té per que ser dolent. Ara, si voleu una novel·la ambientada també a l’edat mitja i amb molta qualitat literària i amb una intriga molt ben estructurada us recomano El nom de la rosa, d’ Umberto Eco.

Concert KISS Barcelona 2010

El 24 de juny d'aquest any he anat a un concert de Kiss al Palau St Jordi de Barcelona. Ha sigut el meu primer concert o sigui que per mi era tota una novetat. Al principi tenia una barreja de gran curiositat i respecte per aquest nou espectacle per mi, però com és un gran grup de rock sabia que no em podia decepcionar. De fet, només fa un any que porto escoltant Kiss, però de seguida m’ha agradat. És un rock una mica dur però que es pot escoltar perfectament sense cansar-te. Així doncs, la música ha estat simplement genial, però al principi pensava que em quedaria sord ja que el volum estava tan alt que els timpans semblaven queixar-se i tot el cos em bategava com un segon cor. Però una vegada habituat a això tot ha anat perfecte. Estava a pista i em sentia com part de tota la massa humana que era feliç escoltant aquell grup. A més a més la posta en escena i efectes d’escenari van ser simplement espectaculars, tan la vestimenta, els focs i explosions, com el fet de travessar l’escenari penjat d’un cable, van fer que més que música, fos un espectacle. Jo pensava que des de pista, només que ja no estiguessis a les 5 primeres files, no veies els cantants, però jo estava a uns 30 metres i els podia veure bastant bé. La veritat és que ha sigut una experiència inoblidable de dues hores i quart de música rock sense parar. Ningú està pendent de tu i pots moure’t i cridar el que vulguis. I encara que estiguis envoltat de gent desconeguda hi ha molt respecte. Així doncs, m’ha encantat aquest concert per una nova sensació, la qualitat de la música d’un excel·lent grup veterà, l’ espectacle i l’ambient.

Bel-Ami

Bel-Ami, novel·la realista de Guy de Maupassant publicat el 1885 en forma de sèrie en Gil Blas, i l'acció es desenvolupa a París al segle XIX.
Aquesta novel·la relata l'ascens social de Georges Duroy, ambiciós i seductor empleat a l'oficina del Ferrocarril del Nord, que arribarà al cim de la piràmide social a París gràcies a las seves amants i la col·lusió entre les finances, els mitjans de comunicació i la política. En un context de la política colonial, Maupassant descriu l'estreta relació entre el capitalisme, la política, la premsa, i també l’ influència de la dona, privat de la vida política des del Codi de Napoleó i de treball entre bastidors per educar i aconsellar. Així doncs, l'ascens de Georges Duroy pot ser un símil de la pujada de Maupassant pròpia.

Aquesta novel·la que sens dubte és una obra mestre en tota regla del romanticisme m’ha agradat molt. Primer de tot per l’ immersió total en la societat de la meitat del segle XIX a París. Realment és molt interessant conèixer els hàbits, gustos o regles socials que movien a la població d’escala mitjana-elevada, en la que acabarà nedant el protagonista. No obstant, al principi de l’ història, aquest ha d triar entre dinar o sopar, lo que ens mostra l’estat en el que ha de viure una persona amb un treball mediocre, és a dir, gran part de la societat. A més a més, per arribar a ser un dels personatges més poderosos de París, George desarrolla una visió totalment pràctica de les seves amants. Les escull progressivament amb més diners i posició social elevada. Però també l’acompanya molta sort, el que ens dóna ha pensar que en la realitat aquest camí és pràcticament impossible. Podem trobar diferents definicions o més aviat descripcions de l’amor i els seus efectes: tan pot ser com una amistat fidel i tranquil·la, com una passió despietada i destructora. El ritme de la lectura és més aviat lent ja que l’acció no és el més important, sinó més aviat la progressió del protagonista, les seves passions i ambicions, i la descripció d’una societat en plena efervescència. Hi ha però una crítica al periodisme. En efecte, ser el propietari d’un diari simbolitza poder i influència sobre la societat. Els periodistes no dubten en inventar-se o transformar les notícies segons els propis interessos. Només publiquen el que els sembla que tindrà més èxit al públic, el que ens mostra que el periodisme és una eina de control sobre la societat. Per lo tant, ens podem demanar si realment, la societat i el periodisme ha canviat tant des de llavors.

En Attendant Godot

Obre de teatre de Samuel Beckett (1906-1989). Tragicomedia en dos actes, absurda i complexa.

En ella apareixen dos rodamóns anomenats Vladimir i Estragon que esperen al costat d'un camí un home que es diu Godot. Mai no s'arriba a saber qui és Godot, o quin tipus d'assumpte han de tractar amb ell. En cada acte, apareixen el cruel Pozzo i el seu esclau, Lucky (en anglès, afortunat), seguits d'un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, " però que demà segurament sí.

Llegir una obra de l'absurd d'aquesta categoria m'ha fet esbrinar amb més precisió algunes claus d'aquest moviment tan estrany i interessant. M'ha agradat força i és que l'he llegit d'una tirada. Els principals punts que puc destacar són, la ignorància en la que ens deixa el autor: tota la obra està condicionada, i els personatges mateixos no es poden moure literalment de l'escena a causa d'un encontre que han de tenir amb en Godot i no sabrem ni qui és ni per què s'han de trobar. Tampoc sabrem gaire més sobre els dos protagonistes, captaires o marginats, que semblen no pertànyer a cap societat ni època. Resignats, desesperats i abandonats, només tenen una opció, en Godot. Però la espera es fa interminable, i busquen qualsevol motiu per distreure's i fer passar el temps més ràpid. Mantenen conversacions simples i complexes alhora, absurdes, existencials i còmiques. El joc de les repeticions i paral.lelismes, l'importància donada a les acotacions, una posta en escena pobre i banal, el joc del llenguatge en sí, són algunes de les característiques principals d'aquesta obra. L'intervenció d'en Pozzo i el seu esclau Lucky és important, ja que en primer lloc, seran (a part del nen al final de cada acte) els únics interlocutors dels nostres protagonistes. El tracte d'en Pozzo envers el seu esclau és extremadament cruel i inhumana. En Lucky està lligat al seu amo amb una corda al coll, i serà maltractat constantment per aquest. Una imatge tan patètica i cruel, que esdevé gairebé una caricatura o una sàtira ens fa pensar si avui en dia encara hi ha, i tots sabem que sí, gent tractada com en Lucky, és a dir pitjor qu'un animal, com un esclau dels temps colonials. No obstant, els personatges només sentiran una mica d'indignació però no faran res per ajudar en Lucky, sinó que fins i tot ho acabaran trobant normal. No és, tristament aquesta la nostra visió de les injustícies? Ens esgarrifen en un primer moment, però al cap de poc temps o les oblidem sense voler o les oblidem conscientment. L'autor ens exposa doncs, davant una situació que sembla irreal per l'exageració, però no deixa de ser molt violenta i indignant, i no podem fugir. Penso que poc ser l'al.legoria de l'esclavitud que encara és vigent, i potser és atemporal d'un poble que es creu superior. Però, ens podem preguntar, per què en Lucky no s'allibera, s'escapa o lluita per la seva llibertat i drets? No se sap ben be.. Per estupidesa segur que no, ja que en un moment en el que l'obliguen a pensar en veu alta, te un monòleg molt llarg, complex i sense puntuació, com si se'ns volgués mostrar el camí de la seva ment. La seva sumisió potser es deu a que ja està acostumat a aquest tracte i no aspira a res millor. En Pozzo, és doncs una persona amb diners, ostentosa i creguda. Es dóna aires de filòsof però la seva principal preocupació és de ser una bona companya per en Vladimir i l'Estragon. Aquests dos, són escèptics, pessimistes (ja que planegen dues vegades penjar-se d'un arbre, que de fet és l'únic decorat de l'escena), però també optimistes o tossuts. Un aspecte intrigant és la memòria. En efecte, tan l'Estragon, com en Pozzo, com el nen no s'enrecorden que s'han vist el dia anterior. Semble que només en Vladimir té memoria. En el segon acte, en Pozzo és cec, podriem suposar que és un càstig pel tracte en Lucky o simplement casualitat. Finalment, els dos protagonistes podríem ser nosaltres mateixos, espectadors, que estem esperant al final de la obra (// final del dia) i busquem entreteniment i és per això que anem al teatre.

Memoria virtual

El motiu d'aquest blog és senzill, anotar breument les principals caraterístiques de les meves lectures, películes o altres. Per què ? Doncs, perque es puguin guardar indefinidament i les pugui consultar en qualsevol moment. A més, pot ser un exercici de expressió bestant alliberador.